Arriba un moment de la vida que entenem que el més important no és saber si la vida que visc em satisfà o m’és tràgica, si és una passió irrisòria o una empresa sublim. El que importa és saber, amb una d’aquelles certeses que broten innegociables del nostre fons, si estem disposats a estimar la vida tal com és, tal com se’ns presenta.
Arriba un moment que comprenem que parlar del destí no ha de ser una digressió, sinó una crida a la construcció concreta que és la vida. Açò en concret crec que pretén Antoni Català quan diu: “Com un falcó, et clava les urpes el destí/ i en saps, feixucs, el pes i el dolor i la ferida; t’has quedat com de pedra, mut, i et sents mesquí/ perdut, vençut, et sents no-res, fugir la vida”. O que pretén Sergi Cleofé: “Jo seré un vent nou/ i em presentaré a la vida/ com un ésser llest/ afamat d’aventura”. O que pretenc jo mateix: “I… defugiu la mirada/ d’aquells Herodes de torn/ que planegen intranquils/ suprimir-nos l’esperança”.
Viure té aquesta simplicitat, que ens és necessari descobrir desfent-nos de les moltes coses que ens enreden entre paraules, defenses o argumentaris que hem de saber foradar per a travessar-los. Hem d’aprendre estimar la vida no pel que hipotèticament n’esperam sinó pel que és, i a vegades en total impotència, en pura pèrdua, en irresoluble mancança. Però…, no sempre ni fer-s’hi prop!
Condicionar la joia per la vida a una felicitat somiada és renunciar-hi d’entrada. Qui vol viure ha de recórrer un camí de depuració, no ha de renunciar a la complexitat de l’existència. La vida és com és: entelada, imprecisa, però també preciosa, sorprenent… La realitat de la vida és com la de les monedes, té cara i creu. És com el dia de vint-i-quatre hores, unes d’elles són de llum, d’altres de fosca. Si la fosca és part del dia, per què negar-la? I si la llum és part del dia, per què negar-la? Jon Bauzà dirà: “No mostrem anversos sense reversos”. En la vida hi ha cara i creu, fosca i llum, anversos i reversos.
No és real, per exemple, presentar l’orgia nocturna com apoteosi del viure sense mostrar les vomitades subsegüents. No és real, tampoc, dir “tenc dret a decidir sobre la meva maternitat i forçar el silenci del dret que té l’infant a néixer”. No és real pregonar sols una part de la realitat de la vida. No pregonem aventures emmudint les conseqüències. No accentuem sols les nits d’insomni sense recordar les nits de pau i de somnis de fantasia. No reclamem els nostres drets refusant tenir present els drets dels altres. No vulguem consentir dèficits d’honestedat. La vida és més senzilla i real quan no l’enredam entre les teranyines d’interessos particulars o de visions parcials. Visquem la vida sense mentida i sense il·lusió innocent.
La saviesa és la vida mateixa, la seva realitat, l’experiència com a pacte conegut i acceptat en la seva fascinant i també dolorosa totalitat. Viure sols un instant és tasca inútil, la vida, i la seva veritat, és totalitat. L’obra d’art d’un artista inclou hores i hores de treball i cansament.
