Itziar Lecea / Ciutadella – Com veu i viu la representant de tots els menorquins el paper de la dona a la societat? Amb aquesta màxima, ens hem volgut endinsar en una conversa diferent amb la presidenta del Consell Insular, Susana Mora. Rallam d’equitat, de paritat, de conciliació i també de vida.
– Diuen que si el món fos conduït per dones, ens aniria molt millor. Hi ve d’acord amb aquesta afirmació?
Crec que aquí darrere hi ha un tòpic que es fonamenta en la premissa de què, per desgràcia, fa massa anys que el món està en mans d’homes, que fa que la meitat del món no estigui representat. El que ens duu a pensar que, si el món estigués governat per dones, aniria millor. Jo crec que podrem dir que el món es gestiona millor quan aconseguim la paritat real, l’equilibri real entre homes i dones. Unes i altres no som ni millors ni pitjors. La natura és sàvia, i ens ha fet gairebé al 50% perquè necessitam complementar-nos. Quan la societat aconsegueixi arribar a l’equitat real i que tothom se senti representat, és quan tot anirà millor. El que no és normal és tenir polítiques que s’apliquen a la dona fetes per homes, perquè són incompletes. I al revés passaria el mateix, si fossin només dones les que fessin polítiques per homes.
– La paritat està molt establerta dintre de les institucions. Veu positiu que sigui així?
És imprescindible fer feina en grups mixtes. Si no s’hagués establert d’aquesta manera, en favor del que podríem dir una discriminació positiva, no hauríem arribat allà on som. Ara ens passa, a hora de fer llistes, que ens trobam amb moltes més dones que homes. I benvingut sigui, perquè durant molt de temps ha costat moltíssim. La paritat ha ajudat a fer aquest exercici que ens ha empès on som, que es visibilitza que hi ha dones preparades en tots els àmbits.
– Ha estat durant aquest segle XXI que la dona ha accedit a càrrecs institucionals i de responsabilitat que fins fa molt poc ocupaven només homes. Quins referents femenins té en compte a l’hora de presidir una institució com el Consell Insular?
Més que referents, el que tenc són inspiracions. A hora de presidir el Consell, ho tenc fàcil: na Joana Barceló, la primera presidenta a la institució. També una altra persona que és coetània, la primera presidenta de la comunitat autònoma, com és na Francina Armengol. Són dues dones amb tarannàs molt diferents i formes distintes de gestionar, tot i compartir un mateix partit polític i un mateix ideari i valors. La persona genera empremta, però. Na Carme Chacón també és un referent com una casa. Aquella imatge icònica de la primera ministra de Defensa passant revista a les tropes estant en cinta, diu molt. I un tarannà totalment diferent, també estatal, Maria Teresa Fernández de la Vega, primera vicepresidenta de l’Estat i també presidenta -encara que fos per unes hores-. Totes elles m’han servit d’inspiració.
Sortint de la política, per jo un referent vital és la psiquiatra i escriptora suïssa-americana, Elisabeth Kübler-Ross. És una dona que als anys 50, en contra de la voluntat de la seva família, va estudiar medicina, es va graduar en un temps rècord i va partir des de la seva Suïssa natal als Estats Units. I va dedicar tota la seva vida a la psiquiatria del tabú de la mort, tractant-la com una etapa vital, que massa vegades oblidam perquè estem massa engrescats en pensar en la vida en si mateixa.
– Com ha canviat la relació entre companys i companyes, tan dintre del PSOE com al Consell, des que va iniciar-se en política fins ara, que presideix la màxima institució insular?
No diria que hagi canviat, en paràmetres de feminisme o d’igualtat. Ha canviat més en l’àmbit de la relació personal, amb els equips de feina i el dia a dia, el qual és positiu. Amb l’únic que he vist un punt d’inflexió en paràmetres de feminisme, va ser durant el meu embaràs. Rallant de macro masclismes, he de dir que mai he viscut una situació així, sempre m’han tractat igual. Però vaig rebre una maçada gran quan, estant embarassada, a més durant el canvi de vicepresidenta a presidenta que vam fer amb na Maite Salord, em demanaven públicament si seria capaç de ser presidenta, secretària general del partit i mare. Aquesta pregunta em va venir molt de nou. A en Marc Pons, essent president, secretari general i pare, ningú va demanar-li una cosa semblant ni record cap titular. Aquí vaig veure que ens queda molt de camí per fer, especialment en l’àmbit dels micromasclismes.
– Quines creu que són les fites que ens falten per assolir i com es poden aconseguir?
Hi ha fites que són molt òbvies, com el sostre de vidre. Una que per jo és primordial és la conciliació. Hem evolucionat entorn aquest concepte, però hi queda feina per fer. Quan la dona va entrar al món laboral, va haver d’adaptar el seu rol a un àmbit que era masculí. Ara estem en un punt en què es comença a rallar de polítiques de conciliació que siguin dret i deure per homes i dones per igual. Però baix el concepte de què la feina només és un mitjà per viure, que el que és realment important és viure. Conciliar pot ser cuidar d’uns fills, uns avis o mimar-se una mateixa, viure.
– A la seva vida, quines dones l’han inspirat o han estat al seu costat en els moments més difícils?
Ma mare és un referent de vida. Va ser la primera dona a estudiar de la nostra família, sense renunciar als estereotips del seu moment, que la van dur a estudiar una carrera, casar-se i tenir fills des de molt jove i en un espai curt de temps. Als anys 90 els meus pares es van separar, però no he tingut absència de part de cap dels dos. Però sí que he vist una dona que ha viscut sola, ha estat autosuficient, que ha sabut fer-se a si mateixa i ha rodat el món amb jo. És un referent, sense cap dubte. També amigues que sempre han estat devora jo, com n’Annabelle Sproat, vice cònsol britànica de Catalunya i Andorra. O na Nuri, que gestiona un restaurant al port de Maó, que sempre ha estat al meu costat. És la suma dels seus camins que m’ajuden com a inspiracions.
