Quan érem al·lots i ens portàvem malament i ens castigaven i ens queixàvem de la pena imposada -la majoria de vegades copiar fins a l’infinit frases relacionades amb la falta-, els mestres, els pares, els capellans -els soldans que ostentaven el poder local-, o sigui, els encarregats d’administrar el càstig, ens deien -es justificaven abans d’aplicar-lo-, que les males accions havien de tenir conseqüències.
Després, quan el meu fill va anar al col·legi, l’única cosa en comú amb la meva educació escolar va ser aquest savi mantra que havia acceptat i que, enganats pels déus, hem continuat acceptant: les males accions tenen conseqüències.
Tot seguit hi havia una explicació literària que era com el conte de la lletera però en negatiu. Si les males accions de l’al·lot -o l’al·lota- no tenen conseqüències llavors -l’al·lot o l’al·lota- farà el que voldrà i es convertirà -ho jur, fins aquí arribava el conte de la lletera invertit- en un -una- delinqüent. Que et diguin que el teu fill de sis o set anys, tal vegada vuit, es convertirà en un delinqüent per haver copiat durant un examen o per haver escrit un insult a la paret exterior del pati de l’escola amb el seu amic de l’ànima anglès que era, a l’igual que la seva família, fan del Liverpool, fa pensar i fa activar les neurones dels progenitors. Però ho acabes acceptant. Encara que jo sempre m’he guiat com a pare en l’establiment de límits que no es poden traspassar, he acceptat aquesta regla de tres de les conseqüències que dona com a resultat final la “delinqüència” perquè, em pensava, que també així funcionava la societat. Ingenu. Ingenus. Ingenus eterns perquè la societat no funciona així. Tal vegada funciona així la societat britànica -que celebra el Jubileu de Platí de la reina Isabel II amb gran i sincer fervor popular- de l’amic anglès del meu fill fan del Liverpool. Però la societat espanyola no és així, no es regeix de cap de les maneres en la forja moral de les conseqüències que ens ha regit durant tants d’anys. Ja que hem xerrat de reialesa tenim el cas flagrant del rei emèrit per posar com a exemple d’allò que dic. Ha rebut comissions il·legals, ha defraudat a hisenda, a extorsionat presumptament la seva antiga amant…, i els delictes que ha comès no han tingut cap conseqüència. No només s’han arxivat a Espanya -a Gran Bretanya encara està pendent de judici- sinó que, a més a més, ha estat premiat amb un exili daurat a Abu Dabi i a unes vacances puntuals a la bella i portuària localitat de Sanxenxo. El mateix ha passat amb els dirigents recents del PP (Mariano Rajoy, Dolores de Cospedal, Pablo Casado -el famós màster regalat- o el propi partit). Amb Pedro Sánchez amb el cas d’espionatge dels rivals polítics i els seus advocats per motivacions ideològiques. Conseqüències? Zero. El mateix passarà amb els militars que van entonar cançons masclistes i van fer apologia de la droga després de la jura de bandera de civils feta a Alaior. Zero conseqüències. El que no ens van acabar de dir ni a l’escola franquista ni a l’escola democràtica -el final del conte invertit de la lletera- és que si no hi ha conseqüències a les teves males accions i t’acabes convertint en delinqüent pots tenir conseqüències i acabar a la presó o, i aquí hi ha el pinyol del melicotó, pots convertir-te en delinqüent i no només no patir-ne les conseqüències sinó ser premiat, condecorat, elogiat i sepultat en privilegis com ara un exili daurat, una paga vitalícia, accés a les portes giratòries o, fins i tot, la presidència del govern del teu país al qual has traït. Aquesta, com he dit, és la veritable informació que se’ns oculta. Qui ho ha dit millor ha estat un personatge que participa, tolera i és tolerat per aquesta delinqüència elitista. A Soldados de Salamina Javier Cercas ens ho fa evident amb un pensament tan magistral com la mateixa novel·la que blanqueja de manera cínica i endreçada la Falange i el franquisme. La maldat no té conseqüències i els dolents, com ara el falangista Rafael Sánchez Mazas poden viure sense remordiments i arribar a ser fins i tot feliços a pesar de les seves moltes maldats comeses.
SOLDÀ. Títol utilitzat en certs països islàmics per designar “aquell que ostenta el poder”.
