La festa de Sant Joan, com totes les festes de poble, és el moment de refeta del grup. La festa es viu en grup. Qui no té a casa una fotografia de n’Hernando, a la plaça des Born o a baix de l’escala de Baixamar, amb els seus amics? Segurament, aquesta fotografia ens emociona tant com el bot d’un cavall o una poesia. És així perquè ens recorda que vam formar part d’un grup. El grup, la pandilla, la colla, la penya, la societat…, en cada territori té la seva denominació. Els grups es formen a l’escola, al barri, al club esportiu, a la parròquia, a la feina… quan som joves i solen durar fins que es disgreguen. Això no obstant, amb motiu de les festes alguns grups es refan momentàniament amb part dels seus membres originals per reviure aquells anys d’amistat franca, fins i tot és possible que recuperin elements exclusius d’identificació: en el vestuari, en el cançoner, en la volta pel poble, en les visites. Som animals socials que ens movem segons codis culturals, en el grup ens sentim emparats, més forts i més anònims. Si faig un poc de memòria, jo no em veig en un grup concret, sinó amb grups diversos que no tenien res a veure entre ells, només la correspondència generacional. Sant Joan és també un itinerari, un trajecte pels carrers del poble i per les èpoques de la nostra vida. Aquesta fotografia d’un grup de Sant Joan que mai més no es va reunir m’hi ha fet pensar. Ens lligava llavors la pertinència als agrupaments escoltes Sant Jordi i sa Nau. La fotografia té cinquanta anys. Malgrat que fa dècades que no tenim relació, de tots guard afecte, simpatia i interès. Us els presentaré i potser m’equivoqui amb els noms. Drets, d’esquerra a dreta: Paco Muñoz, fill d’una família emigrada que vivien pes camí des Caragol (crec); Dolores, amb la que em vaig trobar quan vam reposar El retaules del flautista el 2003; Miquel Pérez, electricista, cohesionador; Edu Múñoz, de les rialles irresistibles; en Xispa, renom propi de l’ofici, discret; na Tere, que he descobert que és una escultora molt creativa; mig amagada una jove de la que he perdut el nom, però no el record; la “roja” no era nostra, era una catalana convidada que pens que nomia July perquè li cantàvem aquella de Fórmula V; un jove agregat i na Judith, que tenien una botiga a sa Contramurada, de caràcter dolcenc. Ajupits, na Maria (?); en Bruno Calafat que demostra la seva força contra el Parkinson; en Joan Riutort, que perdria la vida poc després en un accident; en Pere Caules, que era el més atrevit de tots; na Roser Gener, que marxà a viure a Barcelona; na Laura Florit, la parella d’en Bruno i germana del bon amic, Francesc Florit Nin i un servidor, escrancat una mala cosa. Tots podríem contar la nostra història en la qual probablement no sortiríem els altres perquè la vida ens obliga a la síntesi, al resum, a la simplificació.
