Itziar Lecea/Ciutadella . – Maria Portella era una joveneta quan va entrar al cos de Policia Local de Ciutadella, l’any 1981. Aquest estiu ha dit adeu a la feina de tota una vida, més de 40 anys dedicats al servei al ciutadà, essent la primera persona que arriba a sobrepassar la barrera de les quatre dècades fent de policia al nostre municipi. I, amb la particularitat, de ser de les primeres dones a entrar a formar part d’una plantilla que, durant els anys, ha estat majoritàriament masculina. Aquesta setmana repassem aquests 40 -gairebé 41- anys de carrera.
Com va ser l’inici de carrera com a policia local?
Vaig entrar a la Policia Local el dia 1 de desembre de 1981, amb 18 anys. Era molt jove. A la meva promoció vam entrar 4 dones, les primeres de tota Menorca, tot i que de fixes només vam quedar na Cati Pons Fraga i jo. Tanmateix, fa uns 10 anys vaig demanar la segona activitat per un problema físic. Així que la darrera dècada he estat a dintre de l’oficina, gestionant els recursos humans i el control de documentació.
Va ser difícil entrar a formar part del cos policial?
Vaig entrar a la comissaria perquè me’n vaig assabentar que feien les proves. Llavors, no tenia ni el carnet de conduir. Però em vaig animar i vaig demanar informació a la prefectura antiga, que en aquell moment era a la casa del costat de l’Ajuntament que ara han esbucat. Em van dir tot el que havia de mester, entre ells el carnet de cotxe. I en Manuel Vandrell, que era el cap en aquell moment de la Policia Local, ens va donar unes classes durant sis mesos, abans de fer les proves. I vam entrar les quatre dones que ens vam presentar: na Margarita Taltavull, n’Àngels Gorries, na Cati Pons Fraga i jo. Els homes que van quedar defora no van estar massa contents, tot i que un parell d’ells van poder entrar en altres convocatòries.
És una feina on predominen els homes. Va ser complicat per tu treballar amb tan poques companyes?
Per jo no va ser impactant, perquè som l’única dona entre sis germans, així que estar entre homes no em feia res. A hora d’anar a patrullar pel carrer sí que era una mica diferent, em miraven una mica estranyats. Tanmateix, vam demostrar que podíem fer la mateixa feina.
I què consistia la feina que vas fer al principi de la teva carrera?
Quan vaig començar, la feina dels agents locals era més de carrer, més de cara a estar en contacte amb el poble, regular el trànsit. Era més un “tu a tu” amb el ciutadà. Sí que és cert que hi havia problemes comuns als què hi ha ara, com les drogues, persones begudes o altercats. Però era molt de poble. Vam notar un canvi quan va començar a venir més turisme, més gent de fora, i els problemes van augmentar, així que ens vam haver d’adaptar a les noves circumstàncies. Ens va servir per aprendre. D’aquests primers anys, record moltíssim als meus companys veterans, que tenien bastanta més edat, i em van ajudar moltíssim. Va ser una experiència molt bona fer feina i aprendre d’ells.
Van ser llavors bons companys?
Amb els companys no vam tenir cap problema. Ens ajudaven, si teníem un dubte, ens l’aclarien. Fins i tot el cap, en Manuel Vandrell, tot i ser molt recte, va estar moltíssim per noltros. Però no van fer diferències pel fet de ser dones.
Quin va ser l’aspecte de ser policia local que et va impactar més?
Vaig passar una mica per tot el que podia fer, des d’anar a una unitat amb un company de patrulla, fins a conduir una grua, amb els anys. Un dels llocs on vaig estar més estona i que més em va agradar va ser la unitat d’atestats, d’accidents de trànsit. Era una experiència totalment diferent de la resta. També va ser el darrer lloc on vaig fer feina abans de passar a la segona activitat a dintre de l’oficina.
Tens alguna experiència que recordis especialment dels darrers anys fent carrer?
Em va tocar acudir a algun accident greu, però vaig viure altres moments impactants, com el fet d’acudir al lloc d’un suïcidi amb una companya. També record molt l’accident des Pla Verd, a la Costa Nova, on hi va haver un parell de persones mortes. Els accidents més impactants, però, eren els de motos, que també me’n van tocar alguns. Després hi havia l’altra cara de la moneda, com era anar a cercar animals que havien fugit d’una tanca, com cavalls, bens o porcs. Aquestes coses no passen a una ciutat, però noltros hem anat a cercar bèsties. Més tard, aquesta tasca va derivar al llacer, però al principi ens tocava a noltros anar-los a cercar.
En algun moment vas dubtar de si havies triat un tipus de feina que anés amb la teva personalitat?
Tens dubtes, al cap dels anys. Especialment pels altercats i les baralles, que era una feina que no m’agradava gens atendre perquè mai saps qui té raó en un conflicte. I calmar els ànims és complicat, sobretot perquè a vegades van venir cap a jo. És cert que quan ets dins el fandango, balles, no pots fer anques enrere i t’has de mantenir ferme en la postura d’autoritat, tot i saber que pots resultar ferit. A mesura que vaig agafar experiència, ho vaig veure amb altres ulls. Per exemple, record una baralla entre dues persones que anaven armades. Jo anava amb la grua i només érem dos companys dintre de Ciutadella per anar a atendre el conflicte, tot i que en aquell moment ens ajudava moltíssim la Guàrdia Civil. Ens vam presentar al lloc el meu company i jo, cada un intentant calmar a les dues persones. Era un moment que no dúiem ni armilles antibales, ni porres, ni res. Però, rallant amb ells, vam aconseguir separar-los i dur-los a cuartelillo i a la Guàrdia Civil. Tirant la vista enrere, pens que no sé com me vaig atrevir a posar-me davant una persona armada per intentar evitar un conflicte major. Era part de la meva feina i, simplement, ho vaig fer.
Com vas superar aquells moments complicats i amb què et quedes, en el moment de la jubilació?
Segueixes perquè hi ha moments també molt polits, com el fet que la gent t’agraeixi el servei que has fet o l’ajuda que has donat. Potser els hi has posat una multa un dia abans d’anar-lo a ajudar per qualsevol cosa i, així i tot, encara demanen disculpes. Me qued amb la gent del poble, que en general saben valorar el servei que fa la Policia Local.
