A vegades, escoltant notícies, m’agafa plorera. Just aquests dies passats llegia:
-Uns 750 migrants rescatats en el mediterrà desembarcaren a l’illa italiana de Sicília.
-Es compleixen sis mesos de la guerra a Ucraïna.
-A Maó, un pres intenta electrocutar a funcionaris.
-És d’una irresponsabilitat suprema que la massificació turística tan extrema, col·lapsi els serveis sanitaris de la nostra petita illa.
-Daniel Ortega que presideix el govern de Nicaragua qualifica de terroristes als bisbes catòlics del país.
-Una jove de Ciutadella denuncia haver rebut una punxada durant les festes d’Alaior.
-L’operació “Valkirya”, a la zona des Plà de Ciutadella, acabà amb vint actes de sanció i dos detinguts.
-Es denuncia un intent de violació finalitzant les festes de sant Climent.
Hi ha notícies que castiguen el sistema emocional de molts més enllà de la prudència. Per sobreviure necessitem no perdre la nostra capacitat d’esperança i teràpies alliberadores que reforcin la nostra salut mental i l’equilibri dels nostres sentiments.
El contrapès a notícies com les que he evocat, com tantes d’altres que es produeixen sols en el camp de les nostres relacions properes i diàries, necessiten incrementar la nostra capacitat de somriure i l’observació de part nostre de tot allò positiu que vivim diàriament.
L’alegria i el somriure són bons remeis terapèutics. Es diu que l’alegria és la pedra filosofal que tot ho converteix en or. Viu alegre qui acull amb agraïment les coses més senzilles de cada dia. I no diré, tan sols, coses com: despertar-nos cada dia sabent que tenim casa, taula per compartir o gent que t’acompanya. També diré, que viu alegre qui no engrandeix els fracassos i accentua haver rebut una bona mirada, una paraula agradable, un gest proper. S’altre dia observava com de la cara d’algú li sorgia un bon somriure tan sols perquè se li va dir: “Quina sopa més bona has fet avui!”. Joana Raspall ens diu: “Només amb un somriure que em facis tot passant, m’omple d’alegria i veig el món més gran”.
L’alegria la comuniquen tots els qui passen al nostre costat amb xerxes d’amor, amb xerxes de bon fer i de cordialitat. Com n’és de necessari, a favor de tots, que ens eduquem a favor d’una convivència sana, agradable. Ja Aristòtil –filòsof de l’antiga Grècia, s. IV abans de Crist- deia: “La vertadera felicitat consisteix en fer les coses bé”. Si volem ser feliços, ajudem-nos mútuament a ser “bones persones”. Persones que viuen i aporten als altres la bondat i l’honradesa que han aconseguit brodar, dia rere dia, al seu interior. L’alegria aporta bon temps al cor. Facem pacte amb ella i no ens la deixem perdre.
Front notícies que ens toquen al cor i ens engeguen alguna llàgrima (migrants rescatats, guerres, dictadors, manca de respecte i de convivència), siguem compassius. Sí, compassius assenyats. Prenguem part en el sofriment d’altri, que ens toqui el cor el seu conflicte, la seva desgràcia, la seva dificultat. Que ens el toqui a l’estil que ens demana Jesús. Compassió activa, no passiva. Sols es disposa a actuar qui viu la compassió. El cristianisme, que a vegades demana parar l’altra galta si algú t’ofèn perquè en algunes ocasions és intel·ligent fer-ho, ens recorda amb fermesa: “Veniu beneïts del meu Pare perquè tenia fam i set i em vareu donar de menjar i de beure, era foraster i em vareu acollir, era a la presó i em vareu visitar…” (Lc 25).
