Des de la primera incorporació de Menorca a la Corona d’Aragó (1287) fins la primera meitat del segle XV, l’estament militar de cavallers i homes de paratge, sostingueren una enconada pugna contra la resta de la ciutadania (principalment amb els estaments burgesos i ciutadans i els Jurats de Ciutadella), i aquesta pugna era motivada principalment per qüestions econòmiques.
La majoria dels cavallers havien adquirit de la monarquia, a baix preu, unes propietats (alqueries i rafals) amb un compromís feudal: la defensa del territori en cas d’una eventual invasió de l’enemic, circumstància que els obligava a mantenir un cavall armat, en les seves propietats, exempt de treballs agraris i ensinistrat en la lluita armada (cavall de guerra). Per aquesta raó, el cavaller percebia anualment de la Procuració reial (tresoreria) una quantitat estipendiària, soldada que l’obligava a fer mostra de les seves armes, dues vegades a l’any, davant el governador militar de l’illa, portant cenyit tot el se armament.
Els cavallers, per mantenir la seva posició i estatus, no podien treballar la terra; la terra de la propietat era llogada a una família pagesa, unes vegades en emfiteusi altres a mitges, raó per la qual el pagès entregava part de la seva producció (agrària i ramadera) al senyor, però en cap cas, el cavaller podia exigir al pagès menorquí les càrregues vassallàtiques a que eren obligats els pagesos de remensa catalans o els exàrics de les terres del regne d’Aragó. Els pagesos de les Illes (Mallorca, Menorca i Eivissa) eren persones lliures, sense cap mena d’obligació vassallàtica o feudal. Mai s’aplicaren els Set Mals Usos catalans a les Illes, els quals foren suprimits l’any 1230 a Mallorca per Jaume I, i l’any 1301 a Menorca, per Jaume II, mitjançant la Carta de Privilegis i Franqueses.
Les dificultats econòmiques que els cavallers patiren a les Illes durant els segles XIV i XV, com a molts altres indrets de l’occident europeu, foren degut a la minva constant dels seus ingressos, sobretot per aquells que vivien exclusivament de les rendes generades de les seves propietats agràries.
La disminució del seu poder adquisitiu va fer que els cavallers demanessin al monarca , amb insistència, ésser exempts de tota una sèrie de contribucions ciutadanes. Entre elles, ser lliures del pagament de la cisa, impost que els jurats de Ciutadella exigien a la població i que gravava el preu del pa, del vi, de la carn, de la farina i d’altres productes de consum, per poder fer front a les despeses necessàries pel bon funcionament de la societat que regien; no costejar ni contribuir en la construcció de les muralles i valls que circumdaven les dues principals poblacions (Ciutadella i Maó); no pagar la vigilància costanera (guaites i escoltes); ni atendre els salaris i despeses de saigs, escrivans i altres funcionaris administratius.
Les raons que argüien davant el monarca era que ells ja contribuïen en la defensa del territori a través dels seus cavalls armats. Però el rei, escoltant més l’opinió dels jurats, els manà contribuir, no sols en aquelles càrregues comunes, sinó també en les contribucions dineràries que el monarca precisava per costejar la guerra contra els genovesos i contra Castella, per reprimir les rebel·lions dels sards i altres, donacions que a final del segle exhauriren i arruïnaren econòmicament les arques de totes les ciutats dels regnes de la Corona.
Els ciutadans menorquins, conscients de que el nombre dels cavallers era molt reduït (en total eren unes 12 -15 famílies) demanaren al rei que no poguessin elegir un jurat militar, representant seu en el Consell General, petició que els hi fou denegada.
Aquesta pugna dialèctica i institucional suscitada principalment per la població de Ciutadella, algú l’ha interpretada com una lluita de classes i un intent de revolta contra una classe opressora, per treure’s de sobre un poder vassallàtic feudal. A Menorca, mai es va donar aquesta revolta pagesa i ciutadana, que algun historiador, amb una clara ideologia actual, ha volgut equiparar a la revolta forana mallorquina que va esclatar l’any 1450 en temps del rei Alfons V el Magnànim; una revolta pagesa – forana suscitada per la mala administració dels recursos general de l’illa per la classe ciutadana, no noble.
Els ciutadans i burgesos mallorquins, per poder ostentar el poder municipal, feien donacions gracioses al monarca per canviar el poder polític en benefici propi. La pagesia, cansada d’una mala administració general aglutinà un contingent d’uns 6.000 homes que assetjaren la Ciutat, destruïren un gran nombre de propietats dels voltants de la capital i mataren al governador.
A Menorca, l’enfrontament entre Ciutadella i Maó – Alaior va tenir més un transfons polític. A mitjan segle XV Ciutadella va donar suport al rei Joan II, mentre que les esmentades viles es decantaren per donar ajuda a la Generalitat de Catalunya, amb guerra declarada contra el monarca. Però aquesta és una altra història.
