“Una constel·lació és un conjunt d’estels fixos o estrelles sense relació entre ells i que formen un dibuix imaginari.”
He volgut començar la ressenya d’aquesta setmana amb una definició d’enciclopèdia, si més no hauríem d’obviar-ne bona part. En la novel·la que avui us vull comentar els estels sí que tenen relació entre ells i el dibuix potser és imaginari però alhora absolutament versemblant.
En una casa de Collserola es prepara la celebració dels cent anys de l’avi Cinto, un home silenciós que té la passió d’observar les estrelles. Cada membre de la seva família té la pròpia història, les seves vivències força diferents i fins i tot secrets amagats. Tanmateix, tots plegats són estels d’una mateixa constel·lació.
Vet aquí la meva personal interpretació del títol de l’obra, lligada als colpidors motius de l’interès que el centenari homenatjat té per les figures que podem veure al cel nocturn.
Constel·lacions, de Blanca Busquets. Una novel·la tant aparentment senzilla com veritablement profunda i emotiva.
A la contracoberta del llibre se’ns diu textualment: “El lector anirà coneixent tota la família d’en Cinto a partir d’un mosaic de veus expressives, vives, diferents”. No pot ser més encertat aquest comentari, perquè efectivament és el recull de veus el que, passa a passa, ens va descabdellant les vides -amb il·lusions i alts i baixos, errors i encerts- dels membres d’aquesta família. I com en un mosaic, qualsevol de les tessel·les és necessària per capir-ne el dibuix final.
Però, per altra part, no està de més citar Dickens quan afirma: “És un fet meravellós i digne de reflexió que cada un dels éssers humans és un profund secret per als altres”. I és que els secrets – ja ho he dit abans – hi juguem un paper fonamental em Constel·lacions.
No obstant he de fer un aclariment. Secrets de tota mena, íntims, esclar, però també d’altres que tenen a veure amb fets i situacions històriques del segle passat.
Així, en aquesta mateixa línia, podem veure el mosaic com un gran disseny destinat a mostrar-nos com l’entorn condiciona les pròpies decisions, com cada moment té el seu afany, com cada època ens permet, o no, enfrontar les problemàtiques que, inevitablement, aniran sorgint.
Constel·lacions podria semblar, inicialment, una novel·la amable. És, sens dubte, una falsa impressió. El rerefons és dur, cruel a vegades, però no més del que ho és la vida, qualsevol vida. Autenticitat, aquesta és la paraula que em ve al cap.
He gaudit molt amb la lectura d’aquesta novel·la. La convivència de la família en un mateix espai en un període de temps determinat és un recurs força utilitzat en la literatura i en el cinema. Sortosament, Busquets no cau en el tòpic de centrar la narració en una allau de retrets provocats per records del passat. Aquí cadascú porta les seves ferides, ens les expliquen en primera persona, ens fan comprendre els motius que els han portat a ser com són. Així i tot, l’autora no ens estalvia girs d’argument esbalaïdors, ni tensions, ni tampoc punts de vista força diferents, però la línia que uneix els astres no es trenca…
Les paraules i els silencis, el pes del què s’ha viscut i les expectatives del que s’ha de viure, donen cos a una novel·la absolutament engrescadora.
No vull acabar, però, la ressenya sense tornar al cel nocturn, a les estrelles que esguarda el centenari Cinto, i que no són l’única cosa que observa. “Ei, Carles”.
