La meva mare va néixer el 1912 a un llogaret anomenat “Le Port” situat al departament de l’Ariège a la regió del Couserans a França. Un poble aïllat de tota civilització. Avui és un lloc preuat pels amants de la naturalesa i la calma. Era la major d’una família de quatre infants: tres filles i un fill. El meu padrí matern, François Laffitte de malnom “Fitou” -a aquests pobles de muntanya hi havia molta endogàmia- era un home bo, propietari de terres en aquesta contrada, que li conferia una posició relativament acomodada per aquells temps difícils. Hi criava bestiar boví del qual obtenia llet i carn, productes que venia a les fires de la regió. La mantega que elaborava tenia molta fama.
Però per desgràcia estava casat amb na Joana Loubet de malnom “mandrós”, la meva padrina materna, una dona dolenta i illetrada que només veia el mal pertot arreu. Aquella dona va amargar-li la vida així com la dels infants nascuts d’aquell matrimoni llevat de la del fill, Rafel, el seu estimat que va passar-se la vida dilapidant el patrimoni. Ma mare em contava que ja de ben petita s’havia de rentar el bavero per anar a l’escola si volia anar neta. Als catorze anys, aquesta mare la va treure de l’escola en contra de l’opinió del mestre per col·locar-la a fer de criada a una casa de senyors a Tolosa de Llenguadoc. Al denou anys partí cap al meu poble natal per fer de cuinera a un hotel. El padrí va morir jove i no vàrem saber mai on estava enterrat. Ma mare deia que a una fossa comuna, sempre va dur aquest corc dins ella malgrat no xerrar-ne mai amb nosaltres. Un temps els pares silenciaven moltes coses. Però tenc ben present que mon pare deia que el meu padrí François havia mort per culpa de la mala vida que li havia donat la seva dona. Eren altres temps per aquelles contrades aïllades i dominades per la ignorància i la intolerància dels seus habitants així com per unes condicions de vida molt dures.
Tot i aquests antecedents, ma mare va ser una dona valenta, generosa, feinera i molt bona cuinera. Tenia una salut de ferro i era capaç d’esquarterar un mufló o un porc senglar que la colla del meu pare acabava de caçar per llavors cuinar uns civets perfumats de l’aroma dels ceps de cap negre collits a la muntanya per llepar-se els dits. Encara m’arriben els deliciosos aromes de les nostres aus de corral o dels conills rostits al forn de la cuina econòmica embetumats de mostassa de Dijon i acompanyats de castanyes, olives, bolets o flocs de tòfona. Era una dona a qui agradava les feines del camp però complia amb escreix tots els requisits d’una magnífica mestressa de casa. Tenia molta cura de nosaltres perquè poguéssim gaudir d’una bona salut i ens consentia molts capricis d’amagat del meu pare, més estricte en la nostra educació. Ca nostra sempre feia olor de net i d’aromes apetitosos de cuina, capaços de ressuscitar un moribund. Tot el que sé d’aquella cuina d’un temps, senzilla però franca i saborosa de la nostra terra ho he aprés d’ella i encara avui pas molt de gust elaborant aquells plats d’una cuina sense pretensions. He procurat transmetre als meus fills aquesta herència culinària malgrat l’atractiu que té pels joves la cuina moderna plagada de sofisticacions i crec que han estat capaços d’apreciar-la. Segurament ella estaria contenta que recordéssim les coses senzilles de la vida sense pompa ni estrelles Michelin. Quan va fer-se gran sempre em deia: -“ Avui tots els aliments han perdut el gust d’un temps, la sal no sala i el vinagre no vinagra, ni saps si menges pollastre o vedella. Ara han d’afegir additius artificials perquè els plats tinguin sabor.” Quina raó que tenia!
Però ma mare era una dona possessiva, d’esperit tancat i ens volia sempre a prop d’ella. No concebia un altre món que no fos el nostre poble o la nostra regió i mai em perdonà l’abandó del niu per venir a treballar i viure a Mallorca malgrat que signifiqués una posició laboral privilegiada i el meu desig. Considerava que havia renegat de la meva pàtria traint les meves arrels. Un fet que em costà molts de disgusts emocionals. Sort que el meu pare era un home més tolerant i obert al món, més intel·ligent també i sempre em deia: -“Si tu ets feliç, jo també.”
He de dir que aquest pensament va aflorar a la meva memòria després de la lectura -salvant les distàncies- de la novel·la de J. Lluís Benet Vidal titulada: “Quan de senyor en dèiem Milord”. Una història del temps on els anglesos governàvem Menorca i el protagonista, fill petit del mestre d’aixa del Port de Maó, arribà als nivells més alts tant a Anglaterra com a Rússia al segle XVIII, però que fou víctima de la intolerància i la incomprensió per part de compatriotes menorquins de l’època tancats al desconegut.
Com va dir en Gandhi: “La intolerància és l’enemiga d’una bona comprensió.”
Raymonde Calbo Laffitte
