Les relacions entre la Monarquia i l’Església no sempre anaren en un mateix sentit. El rei pretenia assolir tota la jurisdicció civil dels seus vassalls, mentre que tant el Papa com els bisbes, a les seves diòcesis, procuraven mantenir la jurisdicció eclesiàstica que els competia sobre les propietats immobiliàries que posseïen i sobre els seus súbdits espirituals, en aquest cas els preveres i altres eclesiàstics.
La polèmica sorgia quan un dels dos considerava que l’altre havia vulnerat algun dels seus drets, o quan l’altre sobrepassava els límits, no ben definits, de les seves competències.
A Menorca, la situació conflictiva podia esdevenir principalment per tres motius: a/ Era prohibit als eclesiàstics i cavallers la transmissió de béns immobles a l’Església sense permís reial; b/ Jaume II havia creat set parròquies i tres capellanies de patronat, per tant sols el rei podia nomenar el paborde de Menorca, càrrec que havia d’esser confirmat pel bisbe; i c/ malgrat estar exempts d’alguns impostos reials – morabatí, censos, delmes etc – els eclesiàstics havien de contribuir en els impostos comunitaris de la Municipalitat, i els demanats per la monarquia en concepte d’ajuda financera per la guerra.
Nomenament del paborde de Menorca
A la mort del paborde de Menorca Huc de Totzò, el monarca va assignar el càrrec al prevere Guillem Riera mitjançant una carta enviada als seus oficials menorquins (Barcelona 18 de febrer de 1356). ACA Reg. 1418 f. 123v.
Malgrat aquest nomenament, la concessió no va ésser cursada fins el 23 de gener de l’any següent, probablement degut a la reticència del bisbe de Mallorca d’acceptar el nomenament. Una oposició que es va perllongar fins el mes d’abril de 1360.
Probablement, degut a les protestes cursades pels Jurats de l’illa, el rei, fent valer el seu dret i poder de patronat, manà al governador, Gil de Loçano, que entregués la pabordia de l’illa a Guillem Riera i segrestés tots els béns i pertinències de la pabordia, per fer entrar en raó al bisbe. ACA Reg. 1420 f. 50-51.
El nou paborde Guillem Riera va morir o va renuncià al seu càrrec l’any 1360, essent elegit Pere de Castellar, prevere que fou acceptat pel bisbe de Mallorca Antoni Colell.
El retard en prendre possessió de la pabordia va motivar una nova protesta dels Jurats al rei, reclamant la vinguda i presència personal de Pere de Castellar a la parròquia de Santa Maria de Ciutadella, absència que redundava “en perjuici del culte diví i perill de les ànimes”.
La mort (1365) de Pere de Castellar, obligà al rei Pere IV nomenar al prevere Bernat Català com a nou paborde (Tortosa 11 gener de 1365), decisió que va ser notificada al bisbe. ACA Reg. 1423 f. 60v – 61. Bernat Català va ostentar el càrrec fins l’any 1375, any que va ésser substituït per un nou paborde, Pere Lena.
Durant aquest dos decennis (1356 – 1375) es produïren alguns motius de controvèrsia entre el poder civil i l’eclesiàstic. En els mes de febrer de 1357 i febrer de 1358, el vicegerent de la governació de Menorca Pere de Bellvís va prohibir, a requeriment dels Jurats i del monarca, l’exportació del blat procedent del delme eclesiàstic, decisió que va ésser protestada, ja que el bisbe gaudia de privilegi reial. Però el monarca argüint l’escassetat existent a Menorca, va fer desistir la pretensió del prelat.
El nomenament d’un vicari episcopal a Menorca
L’any 1360 es produí un ou frec a frec entre les dues institucions; el bisbe, intentant controlar el cel religiós dels preveres menorquins va nomenar un vicari (oficial eclesiàstic) per rebre una informació verídica i ponderada de la situació religiosa a l’illa. Però quest nomenament va topar amb el dret de patronat del rei, el qual va dirigir dures paraules al prelat, per haver usurpat part de la seva jurisdicció, com era nomenar un eclesiàstic amb funcions semblant a les del paborde.
Malgrat aquesta protesta reial, el bisbe va mantenir el seu oficial a Menorca, un d’ells, Guillem de Corça va morir a l’illa, l’epitafi del qual està inserit en un dels murs d’una capella de l’església parroquial de Santa Maria de Ciutadella.
L’any 1372 (agost 21) Pere IV, des de Barcelona, escrivia al bisbe i li deia que no era necessària la presència del seu vicari, ja que a Menorca hi actuava un paborde.
Malgrat aquestes advertències el prelat va nomenar a Berenguer Torreles com a vicari. Però el nou nomenament no degué ser ben vist ni la persona acceptada. En paraules del monarca Torreles era un home poc il·lustrat, pervers, que movia discòrdies, i s’entremetria en qüestions que eren de jurisdicció reial, raons per les quals demanava la seva retirada. Per fer més efectiva la seva repulsa, manava al governador de Menorca que si en deu dies el bisbe no havia retirat el seu oficial, que fos expulsat de Menorca. (ACA Reg. 1431 f. 18v).
