Mai no m’han agradat els xarlatans. Sempre he intentat fugir d’ells i, aquesta acció de distanciació, tal vegada és el que m’ha empès i m’ha ajudat a ser escriptor. La paraula encadenada passa primer pel cervell i llenega cap a la mà abans de ser plasmada al paper o a la pantalla de l’ordinador. El temps s’allarga gràcies a aquest procés i així pots pensar. Després, encara que ho hagis escrit, ho pots esborrar. El temps, que ja era extens, es torna a dilatar. Els grans escriptors llegeixen i rellegeixen una i altra vegada -hi ha casos que poden arribar a l’obsessió- per tal d’allunyar-se del xarlatà com més millor. D’acord. Hi ha escriptors com ara Mario Vargas Llosa o Ponç Pons que són grans xarlatans. La seva obra se sustenta damunt aquesta explotació de la credulitat o la curiositat de la gent ja sigui per adquirir-ne un guany, ja sigui per fer-se veure i adquirir notorietat; que és la definició del xarlatà; de fet i com no, un castellanisme. No passeu pena. Quan morin i no puguin sostenir la seva obra a través de la verbositat es convertiran en pintorescos encantadors de serps. A Menorca, ser xerraire està mal vist. Aquesta incontinència oral ha quedat atrapada dins la gota d’ambre de l’art en un desbarat popular -que podria ser ben bé o poema de de Laozi o Lao Tse: “L’home que sap, res no parla, l’home que parla, no sap res”- que no em cans i mai em cansaré de recordar: “Un rupit amb una gerra volia eixugar la mar / i un tord li va dir: germà, vós negareu la terra! / I el rupit li va contestar: qui menos sap més xerra”. Aquesta desbarat o cançoneta popular té dues versions que incideixen en el mateix missatge des de tots dos cantons i reforcen el retruc ridiculitzador del xarlatà: “qui més sap menos xerra”. Una prova més que ser xerraire o xarlatà està molt mal vist a Menorca és la relació amb els animals, sobretot els ocells de cantar no agradable als humans, com ara els lloros o els perdigots. Encara que ser xerraire, o la seva versió del castellà ser ‘xarlatà’, sigui com l’ejaculació precoç de l’escriptor, encara és més greu en certes oficis que precisen de la discreció i de la confidencialitat com ara capellans, advocats, psicòlegs, psiquiatres, banquers, metges de família, policies, militars o gestors. Tots aquests col·lectius -i d’altres que m’he deixat- accedeixen, en el desenvolupament de la seva professió, a unes dades -ja siguin econòmiques o personals- o a unes informacions que són privades i, per tant, confidencials. No es poden permetre la tara de la personalitat de ser xerraires. Si repàs la meva vida puc comprovar que els meus més enconats enemics són xerraires. Els xerraires o xarlatans es veuen desemmascarats pel meu silenci. Els xerraires xerren pels descosits empesos per la seva manca de control -els herois clàssics o de Hollywood solen ser persones callades: Ulisses o els papers icònics interpretats per John Wayne, Gary Cooper o Clint Eastwood- sobre el verb i, per contra, callen davant les injustícies quan les persones callades callen davant les situacions banals i alcen la veu davant les injustícies. Entre els xerraires hi ha categories. Aquells que xerren davant les persones que volen flastomar. I aquells que només flastomen per darrera; aquests encara són pitjors i més repugnants que els primers. Els borratxos són xerraires. Els monjos fan un vot de silenci. Els oficis en els quals destaquen els xerraires i els xarlatans són el de tertulià, d’estafador, de polític i de poeta. Precisament va ser una poetessa, Emily Dickinson, qui ens va advertir del perill de les persones callades: “Em fa por la persona de poques paraules. / Em fa por la persona silenciosa. / Al sermonejador el puc aguantar, / al xarlatà el puc entretenir. / Però amb qui cavil·la / mentre la resta no deixa de parlotejar, / amb aquesta persona som cautelosa. / Em fa por que sigui una gran persona”.
