“Les històries velles tenen la cua molt llarga”.
Aquesta frase, pronunciada per un dels personatges, bé podria servir per sintetitzar la novel·la que aquesta setmana us vull recomanar. Encara hi ha flors. Quan els morts no descansen en pau, de Margarida Aritzeta.
La propietària d’una antiga masia a prop del monestir de Santes Creus pretén convertir-la en un hotel rural de luxe, així contracta en Kàputx perquè aplegui les llegendes locals sobre bandolers per tal d’afegir atractiu turístic a la zona. Però aquest encàrrec, aparentment innocu, obrirà la porta a vells fantasmes del passat.
He gaudit molt d’aquesta lectura. L’autora ha aconseguit que m’immergís del tot dins una història en què conviuen elements quotidians amb d’altres més aviat sobrenaturals. I està tan ben travada la trama que m’hi he endinsat amb absoluta normalitat. I això no és, per res, fàcil d’assolir.
Una novel·la fosca, inquietant, on els problemes no resolts del passat prenen la paraula i s’entrellacen amb situacions ben actuals. Que Kàputx, el periodista que ja ha aparegut en novel·les anteriors d’Aritzeta, sigui el protagonista, aporta l’element irònic, sorneguer, que dona versemblança al relat. És l’esguard descregut, irreverent, que a poc a poc es torna melangiós i introspectiu, mentre observa com la seva tasca desenterra històries, fins llavors amagades, de dolor i injustícia. Molt dolor, enorme injustícia.
Per altra banda, en la narració s’hi contraposen dos temps. El moment actual i quan en Kàputx va estar-se, d’adolescent, al poble on succeeixen els fets. Això provoca un contrast, tan agosarat com colpidor, entre la innocència amb què es viu el primer amor i les rancúnies del passat que empudeguen el present.
Però deixem això, que ja hi tornarem, i permeteu-me us comenti un altre tret de la novel-la que m’ha entusiasmat. Hi podem trobar un bon grapat referències literàries tan ben inserides dins el relat que no destorben ni alenteixen, ans al contrari ajuden a crear una densa atmosfera de misteri.
Per cert, no sabria si definir Encara hi ha flors com a novel·la negra. De fet, el qualificatiu tant fa, el que és indubtable és que hi ha intriga, tensió i crims sense resoldre.
“El padrí sempre deia, els morts que no dormen tranquils en fan de les seves fins que reposen en pau.”
“Dels morts, només en saben els morts.”
Amb aquestes dues citacions tornem a allò que és sobrenatural. Com a les novel·les de l’anomenat “realisme màgic”, i com bé recorda el mateix protagonista, a Encara hi ha flors hi trobem una sèrie de presències, la seva aparició va lligada a fets terribles del passat, així en Kàputx -i noltros amb ell- pot començar a lligar caps. Ho he dit abans i ho repetesc ara, és magistral com aquestes presències s’ajusten al desenvolupament de la narració sense pertorbar-la. Si més no, l’autora també hi reflexiona:
“Aquests europeus, com sou, em va dir en Trinidad quan ens anàvem a dormir, tot ho voleu passar pel tamís de la raó. D’aquesta manera mai no aconseguiràs que les presències et parlin.”
I si a aquesta barreja hi afegim el context -i els fets- d’un determinat període històric, que encara ens marca i condiciona, llavors tenim tots els components perquè el resultat sigui extraordinari. Ho és.
“Són dades que de sobte s’enllacen amb unes altres dades, vides que es fonen amb unes altres vides.”
En definitiva, per cloure ja la ressenya, estic convençut que si us animeu a llegir aquesta novel·la, no us penedireu. Llegiu-la, sisplau.
