Quan érem petits i teníem mal de panxa, mon pare ens posava la mà sobre el mal i recitava aquesta espècie de pregària: “Pastulera bona/ Pastulera mala/ Palla banyada/ Llit sense fer/ Feis que es mal se’n vagi/ Si convé”. Ell ens contava que li havia mostrat son pare, s’avi Bep, que era matisador i desenfitador. Matisador en el sentit que lleva o rebaixava el mal i desenfitador perquè llevava els enfitons. Vaig intentar saber què volia dir “pastulera”, ja que em sonava un poc esotèric tot. Pensava que es devia referir a una pasta, un ungüent. En la meva imaginació, a la vegada que recitaven el sortilegi, devien untar sa panxa amb un ungüent de propietats curatives. Quan vaig tenir fills petits els deia la mateixa oració abans de dormir, i els agradava encara que no tinguessin mal. Com que som un poc creatiu, vaig allargar la cançoneta per dir: “Pastulera bona/ Pastulera mala/ Palla banyada/ Llit sense fer/ Vent de tramuntana/ que va i que vé/ Canya a la mar/ feis que es mal se’n vagi/ i aquest fiet es posi bé.” L’altre dia passava l’estona llegint rondalles que Antoni Orfila (Fila d’Or) va recollir fa més de cent anys i va publicar a la Pàgina menorquina d’El Bien Público. Una d’aquestes era “El Bon Jesús pelegrí”. Contava que el Bon Jesús, transformat en un pobre vellet rodamon, arribava a un lloc i demanava ajuda, i com madona li donava abric, menjar i llit per descansar, i que açò ho feia en contra de l’opinió de l’amo. En un moment de la història, madona li fa un jaç amb llençols i coixí dins sa pallissa i l’amo, d’amagat, desfà es llit i li tira un poal d’aigo perquè el vellet estigui malament. Es vespre, a l’amo li agafa una mal de panxada i el vellet, en saber-ho el matí, hi va i li diu aquesta pregària, mentre fa creus sobre la panxa de l’amo: “Bona hostalera/ mal hostaler,/ palla banyada,/ llitet sense fer;/ que es curi sa panxeta/ si és que convé”. Quina sorpresa. Aquella “pastulera” de l’avi era, en realitat, “hostalera” i el recitat no era esotèric sinó sortit d’una rondalla. Ja veis què passa amb la literatura popular transmesa oralment, que es va modificant a mesura que va d’una generació a una altra. Això és així fins que qualque folklorista l’escriu i ja queda fixada l’arrel. En el dia podríem pensar que no es crea literatura popular, segurament és així. Únicament es creen expressions i dites, això sí, algunes duren poc temps i altres són adoptades per la comunitat. Acompany aquest escrit amb una fotografia d’Antoni Orfila (Fila d’Or) capellà i folklorista, de quan feia la mili a Infanteria (1905). Ell és el segon de baix, començant per la dreta. Antoni va ser assassinat en els fets de l’Atlante de 1936.
