Entrem en una setmana que sempre ha estat assenyalada amb les celebracions de Tots Sants i el Dia dels Difunts. Uns dies per visitar a aquells que van partir, per recordar-los, com feim cada dia. Al nostre país no se’n parla molt, de la mort i del fet de morir-se. Que no se’n parli no vol dir que no hi pensem, sobretot quan vas complint anys. Per no parlar-ne, Déu n’hi do les diverses maneres de referir-nos-hi! N’hi ha de més oficials, de tall religiós: Adormir-se en el Senyor, Anar a la casa del pare; Donar l’ànima a Déu; Lliurar l’ànima a Déu; Retre l’ànima a Déu. N’hi ha de més asèptiques: Abandonar el món; Tancar ets ulls; Anar a s’altre món; Descansar en pau; Passar a s’altra vida; Pujar al cel; Passar a millor vida… N’hi ha d’enginyoses: Anar a criar mauves, Apagar-se sa candela; Fer es qüecs; Anar a donar menjar en es cucs; Anar a sopar amb sant Pere; Pasturar sa darrera tanca; Fer es darrers; Anar-se’n en canaleta; Fer es darrer badall; Plegar sa roba; Anar a passar comptes amb sant Pere; Fer es tres cucs; Fer es tres culs; Plegar veles; Tombar es coll; Sortir amb es peus per davant; Anar a dormir en es caixó… no acabaríem mai, no ens bastarien les 32 pàgines de l’Iris per posar-les totes. N’hi ha una que m’agrada molt, ja m’agradava quan era un fillet: Anar a veure en Trompeta. A Ciutadella, tothom sap qui és en Trompeta, i qui no ho sap que s’ho faci mirar. Jo sempre me’l mirava, en Trompeta, quan passava per davant les portes del cementeri. El fet de viure a prop del cementeri devia influir. I ja us dic que jo no era d’aquells que els vespres saltaven sa paret i anaven a sopar i a contar acudits de morts i fantasmes, almenys això ens deien i nosaltres bé que ho crèiem. Però, quan ets petit tot sembla més gros, i en Trompeta dalt les reixes del cementeri ho semblava molt, gros. Ens havien contat que era un dels àngels que faria sonar les trompetes per anunciar el dia del judici final, on els vius ens moriríem i els morts s’alçarien per anar a passar comptes. Als set anys no feia falta que ens diguessin gaires coses més. Hi ha dies que, veient com va el món, em pens que els àngels ja deuen estar afinant. Record una història que em van contar quan era petit. Fa tants d’anys que no la record molt bé, potser la canviaré i tot: Hi havia un capellà a Ciutadella, canonge, que era el senyor Vivern. Un dia d’hivern, va quedar tancat dins es cementeri. Era fosca negra. I ell també hi anava, de negre, amb aquella sotana que el feia sembla un espectre. Llavors, el cementeri era un lloc solitari i allunyat de totes les cases. Ell va anar fins el retxat de ferro i va començar a cridar: Treis-me d’aquí!, treis-me d’aquí! Som el senyor Vivern! Al cap d’una estona va passar un homenet poruc, que va veure aquella ombra negre i els crits que deien “Som el senyor de l’Infern”, almanco així ho va entendre i, si no s’ha aturat, encara corre.
Josep Portella Coll
Acabar ets alens
Acabar es torrons
Acabar sa candela
Anar a veure en Trompeta
Anar a s’altre barri
Plegar veles
Anar a can Pristraus
Deixar la pell
Deixar ets ossos
Sortir amb es peus endavant
Fer es darrer badall
Fer es tres alens
No ser a aquest món
Dir prou
Tombar es coll
Tancar ets ulls
Tenir es dies complits
Tenir tot es blat dins sa canaleta
Estar en es darrer campet
Anar-se’n en canaleta
Caure rodó
Pujar al cel
Tombar es coll
Fer es tres culs
Es darrer alè
Malalt que plega sa roba
Estirar es peus
Estirar sa pota
Passar a millor vida
Fer figa
