Els pobres no ens podem permetre el luxe de la ironia. I, quan dic els pobres, també dic els pobles. Ja ho va dir Francis Scott Fitzgerald en la seva cèlebre frase que sempre m’acompanya, vagi allà on vagi: “Només hi ha els perseguits i els perseguidors, els cansats i els enfeinats”. Som a Frankfurt i, mentre travessam la plaça Willy Brandt de camí al centre de la ciutat financera alemanya amb l’artista Jordi Morell, l’epidemiòloga Meritxell Sabidó, la professora i artista visual Tónia Coll i l’escriptor basc Edorta Jimenez, ens aturam davant la famosa escultura de l’euro i ens fem una fotografia festiva. Som turistes encara que hàgim vingut a la ciutat per participar a la Beyond Spain Frankfurt Alternative Book Fair 2022. Davant la casa de Goethe ens trobam la novel·lista espanyola Rosa Montero. Recordau, només hi ha els perseguits i els perseguidors. Ens sent xerrar en català i ens mira com si fóssim rens. Si l’amic Edorta hagués parlat en eusquera, Rosa Montero hauria embogit. Goethe ens contempla des rere els vidres de la casa on va viure i deu somriure davant aquest imperialisme lingüístic decadent. En canvi, el ca de Faust no diu res. Està ple de rens perquè així ha de viure quan saps que la bèstia que l’envolta fent cercles concèntrics és en realitat el diable. I els corbs? És el primer que m’ha sorprès quan he posat els peus a Alemanya després d’aterrar a l’aeroport de Frankfurt Hahn que es troba a 120 quilòmetres de Luxemburg i a 120 de Frankfurt Main. Els camps verds, els molins eòlics i els corbs. Un moix negre intenta caçar un corb encara més negre damunt l’herba verda. Els corbs vénen a ser a Frankfurt el que són les gavines a les ciutats costaneres del sud, com ara Venècia, una ciutat que vaig deixar no fa gaire. Damunt el pont d’Alte Brucke que s’eleva entre les dues ribes del riu Main en veig un. Menja les restes de menjar deixades per un desaprensiu dins una capsa. Frankfurt significa “el pas dels francs” o el “gual dels francs”. El faig fugir. Reapareix passats uns segons. No ens té por. A Menorca es diu que mengen els ulls dels anyells abans de devorar-los. Els experts asseguren que són animals molt intel·ligents. La lectura és al Frankfurter Salon, un local que depèn de l’ajuntament de Frankfurt i on hi fan feina persones amb discapacitat o amb necessitats socials. Per tant, el lloc ideal ja que els escriptors que hem de llegir les nostres obres -bascos, gallecs i catalans- també som els perseguits per l’estat espanyol per la nostra ideologia i la llengua escollida per a escriure. Marginats per la societat alemanya. Marginats per l’estat espanyol. Societat alemanya i estat espanyol ens veuen com si fóssim ànecs lletjos carregats de rens però tots som cignes -ni millors ni pitjors- com els que neden amb elegància i sense rubor a les aigües del riu Main. Els alemanys no es deixen enganar en aquest sentit per la propaganda de l’estat espanyol que difon també sense vergonya la caverna mediàtica. El local elegant del centre històric de Frankfurt és ple a vessar. Jo he de llegir el poema Semblava la mort i el conte inèdit L’amor és l’únic joc que ha traduït a l’alemany el professional Johannes Beilharz. El llegeix en alemany de forma simultània el també traductor Marc Janaritz. Impressiona el silenci actiu del públic que emplena la sala. Gràcies a les pauses de la traducció puc llegir amb immediatesa l’efecte que provoquen la història i les paraules. És una experiència perillosa i excitant. És un públic exigent. Han vingut a passar-s’ho bé sentint una història i haurien mostrat el seu desacord sense vacil·lacions. A l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona vaig assistir per primera vegada a una lectura de narrativa. Paul Auster va llegir amb la seva veu profunda un capítol de la novel·la El Palau de la Lluna. A Amèrica i a Alemanya són habituals les lectures de narrativa (ho comprovarem després en diversos locals de la ciutat, fins i tot amb altaveus sortint de l’edifici de l’ajuntament perquè ho sentissin els vianants de la icònica plaça Römemberg). En canvi, a Catalunya, als Països Catalans, se les han apropiat els poetes.
RE. Paparra inflada per haver xuclat molta sang; castellà rezno. A Ciutadella hi ha la dita Perdre es re: perdre l’orientació, el bon seny. “S’àvia ja ha perdut es re”. També designa la segona nota de l’escala musical.
