Aquest cap de setmana 12 i 13 de novembre tindran lloc les XIII Jornades Formatives de teatre, un dels actes que el Cercle Artístic encaixa dintre del programa del Premi Born, tancant així la 47ena edició. Per a l’ocasió, viatjarà fins a Ciutadella la periodista Teresa Turiera-Puigbò. Però, quina relació té el periodisme amb unes jornades teatrals? Segons Turiera-Puigbò, tota la possible. Explicar històries a través del teatre, arribant al públic a través de les emocions, és quelcom gratificant. És per açò que Turiera-Puigbò, en representació de la companyia Cultura i Conflicte, serà el pròxim cap de setmana a Menorca.
La barrera entre la realitat i la ficció
La companyia Cultura i Conflicte, encarregada d’encapçalar les XIII Jornades formatives de Teatre del Cercle Artístic, ja saben bé què és allò de rompre fronteres. Entre realitat i ficció. Però també entre llenguatges artístics. Així és com el teatre, essent la base, es conjuga amb altres disciplines artístiques com la fotografia, el muntatge audiovisual i també el periodisme. “Cada projecte que fem té una base molt sòlida de recerca i preparació”, comenta Teresa Turiera-Puigbò, periodista i encarregada de les jornades que es duran a terme al Cercle Artístic. “La manera en què enfocam les obres parteix dels professionals que formem l’equip, on hi ha periodistes, dramaturgs, fotògrafs, realitzadors audiovisuals i gent del món del teatre, com Joan Arqué, que és director escènic i fundador del col·lectiu Cultura i Conflicte. Així, els perfils de qui formem la companyia ja no som només gent del món del teatre. D’aquí ve que ens agradi treballar d’una manera periodística, començant per una investigació d’un tema de manera exhaustiva. Tardem un mínim de dos anys per desenvolupar cada projecte.”
Aquesta exhaustivitat es tradueix en una obra multidisciplinari que va més enllà de les representacions programades. “Una cosa diferencial de Cultura i Conflicte és que quan s’ha fet l’obra de teatre, que és quan es tancaria el projecte, no es dona en realitat per tancat. Es desenvolupen diferents llenguatges, com documentals, exposicions de fotos, o seguim portant el projecte a altres àmbits. Ara mateix estem preparant l’exposició de fotografia i el documental que vam fer per un projecte recent, titulat Encara hi ha algú al bosc, en el qual vam tractar les violacions com a arma de guerra. Encara ens queda dur-lo a Londres, en una trobada que es fa a final de mes sobre el tema. És un exemple de com, des del món artístic, es pot influir en l’agenda política o de les ONG. Ens agrada tancar barrers i fer arribar el llenguatge artístic a àmbits on no pensarien mai en la cultura. Per nosaltres, la cultura és un llenguatge molt important per l’àmbit polític o social. I ens agrada fer-la arribar a àmbits on no esperaries trobar un projecte cultural.”
Moriu-vos, el gèrmen que es tractarà a Ciutadella
Amb el mateix format, Cultura i Conflicte ha posat ja en marxa el projecte Moriu-vos, una mirada cap a com tracta la societat actual les persones majors. I com, en general, la vellesa no té cabuda en un món com el nostre.
Turiera-Puigbò explica que la primera part de les jornades consistirà a veure com es va dur a terme el procés de documentació per Encara hi ha algú al bosc. I com van convertir la realitat en ficció. “El dissabte també farem una connexió amb Joan Arqué, el nostre director escènic, per a què ens pugui donar el punt de vista més teatral. I el diumenge ja ens centrarem en Moriu-vos, que és la producció que estrenam just ara.” De fet, Moriu-vos s’estrena el dia 10 al Temporada Alta de Girona. D’aquí que Joan Arqué no pugui ser a Ciutadella. I després girarà al Teatre Nacional de Catalunya.
De Moriu-vos, que servirà pel treball que es faci a les jornades formatives de teatre, Teresa explica que “és un projecte enfocat cap a la vellesa. És un tema que s’ha de tractar perquè no volem mirar cap a la vellesa com a societat. En aquest sentit, no ho enfocam cap a que no parlam de la vellesa, sinó de nosaltres, de quina és la nostra mirada. El sistema no té previst cuidar a les persones en la seva etapa final de la vida, i això és el que ens interessa investigar. Ha sigut un procés molt diferent a l’altra obra i hem partit d’entrevistes amb psicòlegs, amb economistes, amb demògrafs… Hem de tenir en compte que pel 2050 un 30% de la població occidental tindrà més de 65 anys. Hem de pensar com encaixar dintre de la nostra societat aquest final d’etapa de manera digna, tal com es fa amb el naixement. El sistema capitalista posa l’etiqueta de productiu o no productiu quan et jubiles i no es correspòn amb la realitat.”
Pel que fa al procés que seguirà a les jornades, similar al que empren com a companyia, la periodista diu que “la informació que treim de les entrevistes es processa en grup, fins i tot en el resultat. No només a l’obra de teatre, sinó amb una instal·lació fotogràfica o audiovisual. “Per a mi, en un moment en què hi ha tanta desinformació i tanta saturació informativa, tenir una talaia on la gent fixa la seva atenció durant dues hores sense distraccions, ja no és només un privilegi sinó també una responsabilitat. L’atenció és una de les coses més cares de guanyar avui en dia. En canvi, el teatre és dels pocs llocs on tens l’atenció fixada en què està passat i s’està dient a l’escenari. El teatre contemporani que genera un debat social que pot dur a debats ètics és una responsabilitat. I, per tant, també és una responsabilitat tractar bé el tema del qual es parla. Ho hem vist, per exemple, amb la reacció sobretot del jovent, que és de molta més atenció que a través de llibres o notícies, perquè arribes a través de l’emoció a capes molt més profundes de l’individu. El teatre és un canal des d’on fer periodisme, té una manera molt més emocional, propera d’atracar-nos la realitat.”
