Per si no ens bastaven les males notícies quotidianes que ens assetgen (guerres, fam, misèries, maltractaments, inflació, contaminació de tots tipus, massificació generalitzada, sequera, canvi climàtic), ara hi hem d’afegir la pluja de deixalles espacials que en qualsevol moment ens poden caure damunt el cap. Talment l’espasa de Dàmocles, que com defineix el diccionari de la Reial Acadèmia espanyola “és l’amenaça persistent d’un perill.”
Davant aquest panorama gris i per evitar caure en el desànim, m’agrada refugiar-me en la lectura plaent del llibre d’Alfons Daudet les “Cartes del meu molí”. Un aplec de contes narrats amb una literatura fresca i propera, unes històries delicioses del país de Provença perfumat de lavanda, ple de músiques i de personatges entranyables típics d’aquelles terres. Aquesta lectura encén a la meva memòria molts records de la meva infantesa, d’una vida de poble lligada al cultiu de la terra i del pasturatge, marcada pel ritme de les estacions i de les vivències, creences i contarelles dels seus habitants.
Un d’aquells contes narrats per Alfons Daudet que m’agrada molt es titula : “La mula del Papa”. Ja he esmentat altres contes d’aquest autor en escrits anteriors com: “la cabra del senyor Seguin” o “el capellà de Cucugnan.”
Un temps els pagesos de Provença quan parlaven d’un home rancuniós i venjatiu deien: -“ D’aquest home no te’n fiïs, és com la mula del Papa que guardà set anys la seva coça.” Amb el meu resum vet ací la història d’aquesta mula papal.
Durant el segle XIV, la ciutat d’Avinyó fou residència papal i Seu de l’església catòlica. Hi regnava molta animació: processons, peregrinacions, festes, cants i balls. En aquell temps, la gent apreciava molt els Papes que els governaven i sobretot un de bo i vell que anomenaven Bonifaci. Varen plorar molt quan es morí. Era un home amable que donava la benedicció a tothom, pobres i rics. El que més estimava d’aquest món, més i tot que la seva petita vinya, era la seva mula. Cada nit, abans d’anar a dormir, la visitava al seu estable per veure si no li faltava de res. Mai es descuidava de dur-li un gran bol de vi a la francesa amb molt de sucre i d’aromes. Era una bella mula negre, clapada de vermell, de peu segur, de pèl lluent, d’anques amples i plenes. Sabia dur la seva testa guarnida de plomalls, llaços i picarols d’argent. Era dolça com un àngel. Tot Avinyó la respectava i li feia cortesies perquè sabien que era la manera de tenir bo a la Cort. Així ho va fer en Tistet, un valent pocavergonya que el bon Papa tot commogut per les atencions i compliments que va prodigar a la seva mula l’agafà al seu servei on només abans d’ell s’havien rebut fills de nobles i nebots de cardenals. Poc a poc aquest barrut aconseguí que el Papa li confiés tenir cura de la seva mula estimada. A partir d’aquell dia el pobre animal va perdre les rialles. Ara a l’hora del seu vi, veia arribar sempre cinc o sis escolanets i tot seguit una bona olor calenta de caramel i d’aromes emplenava l’estable i en Tistet apareixia portant amb molta cura el bol de vi a la francesa. Llavors començava el martiri. Aquell vi perfumat que ella estimava tant, que la reconfortava, i li donava ales, ara tenien la crueltat de posar-li dins la menjadora per fer-li ensumar i tot seguit anava a parar dins la gargamella d’aquells canalles. La tortura no acabava aquí, quan havien begut li estiraven les orelles, la cua, li pujaven damunt i li feien les mil dolenties. Ella no feia res, era la mula del Papa, la de les benediccions i de les indulgències i a l’únic qui odiava era en Tistet que fins i tot un dia li va fer pujar l’escala de caragol que conduïa fins dalt del campanar d’on no va poder davallar. En Tistet amb uns grans crits va fer creure al Papa que la mula havia embogit pujant tota sola allà dalt. Després d’un gran esforç la varen poder baixar amb un joc de politges. Quina humiliació fou per a la mula d’un Papa veure’s penjant a aquella alçada i tot Avinyó que la mirava! La dissortada bèstia no va poder dormir en tota la nit però pensava amb la coça que pegaria a l’infame d’en Tistet. Malauradament aquell pocavergonya havia partit camí de la Cort de Nàpols per educar-se en diplomàcia i en les belles maneres. La mula en fou contrariada i pensà que aquest descarat sospitava alguna cosa però es va dir:- “tant se val a la tornada la trobaràs la teva coça.. te la guard!
Després de la partida d’en Tistet la mula retrobà el tarannà tranquil d’antany però el Papa ja no tenia tanta confiança en la seva mula perquè quan s’adormia colcant-li damunt en tornar de la vinya tenia por de despertar-se dalt del campanar. La pobra bèstia ho notava i patia en silenci.
Passats set anys, en Tistet va tornar i el Papa l’anomenà el seu ajudant personal. Va celebrar-se una gran cerimònia. Tota l’alta clerecia era allí i el Papa l’esperava per remetre-li les insígnies del seu grau. La mula era al capdavall de l’escala. Quan en Tistet li passà per davant feu un somrís benèvol i es deturà per donar-li dos o tres copets damunt el llom. La posició era bona … La mula prengué embranzida: -“Té, arreplega això bandit! Fa set anys que te la guardo.” Li va ventar un cop de ferradura tan terrible que només quedà un remolí de fum rossenc de l’infortunat Tistet!
Les coces de mula no solen ésser així de fulminants però es tractava d’una mula papal. No hi ha enlloc un exemple més formós de rancúnia eclesiàstica.
