Diuen que qui té un amic té un tresor; aquest, com tants de proverbis i refranys que tots empram qualque vegada, es dóna per una veritat molt sentida.
Tanmateix, la realitat és una mica més cruel: l’amic és necessari, però molt més encara ho és l’enemic.
El 1986 Estats Units bombardejava la Líbia de Muamar el Gadafi. Llavors el lingüista i pensador nord-americà Noam Chomsky es demanava a qui anava dirigida aquella acció militar i responia que als propis compatriotes seus: si els nostres joves -que són bons- ataquen és que l’enemic existeix; i si l’enemic existeix, hem de fabricar armes, reflexionava.
Una lògica semblant es aplicable al moment que ara vivim i que és la gran excusa de tants de problemes d’avui, fins i tot, a la vida quotidiana: manca de matèries primeres, inflació, pujades de preus, … Perquè les grans crisis les organitzen els poderosos i les pagam els de baix, els qui no jugam ni de cul de bòtil.
Vladirmir Putin, un dèspota sanguinari declarat, era l’enemic perfecte.
Fa un parell de setmanes, perduda entre les notícies d’un diari digital va sortir una noteta on es llegia que Jens Stoltemberg, Secretari General de l’OTAN, deia que a la guerra d’Ucraïna ells l’estaven preparant des del 2014; només havien d’espera que l’enemic piqués, cosa no molt difícil amb un personatge com en Putin.
Fa mesos que només sentim parlar d’aquesta guerra a la qual s’atribueixen tots els nostres mals, que ja és prou cruel per els que la pateixin, els pobles ucraïnès i rus. Però de conflictes militar vius n’hi ha una vintena segons la ONU, molts dels quals ni sabem que existeixin i just en trobes qualcun remenant diaris digitals fora dels circuits informatius dominants; de genocidis i altres conflictes humanitaris, …
De la resta n’hi ha prou amb uns quants jocs de prestidigitació per fer-nos mirar allà on volen, allà on “toca”.
