En Climent abandonà la possessió de muntanya on havia nascut. Tenia desset anys i volia gaudir i estudiar a la gran ciutat per deixar enrere aquella vida rural que trobava feixuga i monòtona. S’acomiadà de la seva família i partí alegrement amb el cor ple d’il·lusions. Quan arribà a la seva destinació, quedà impressionat per la immensitat de l’estació ferroviària i pels edificis enormes que l’envoltaven. Amb molta cura travessà el carrer atapeït de vianants i de cotxes i sentí com una mena de vertigen que li agradà. Ben a prop els seus pares havien llogat un petit apartament on s’instal·là aviat, impacient per sortir al carrer i prendre contacte amb aquella gran urbs. Començava a fer fosca. Afinà un quiosc i hi comprà un mapa de la ciutat. Havia de situar la universitat a la què s’havia matriculat. Era l’escola Tècnica superior d’arquitectura. El seu expedient acadèmic era excel·lent i somiava en poder aportar les seves idees que considerava novadores. Passejà fins ben entrada la nit, quan cansat de tantes emocions, partí cap a la seva nova llar i aviat s’adormí. L’endemà ben prest i tot nerviós anà cap a la facultat.
Ja d’entrada fou una gran decepció, de sobte es trobà immers en una riada d’estudiants amb cares serioses i cabussats en llurs dispositius electrònics deambulant pels passadissos d’un edifici gegantesc. De cop i volta va sentir-se perdut enmig de tanta gent desconeguda. El cap li donava voltes i no va saber per on havia de prendre. Tornà blanc com una paret emblanquinada i perdé el món de vista. Per sort una ànima caritativa va auxiliar-lo. El seu salvador es deia Roger. Com ell, venia d’un poble però ja feia tercer de carrera i estava acostumat a aquest ambient que en Climent va trobar hostil. Tot d’una congeniaren i es feren amics. –“Ja t’aniràs acostumant, jo t’hi ajudaré”. Li va dir en Roger. –“ No ho sé.” Va contestar en Climent encara tot trasbalsat.
Durant les primeres setmanes en Roger l’acompanyava pertot, li feia descobrir la ciutat, l’escoltava i l’aconsellava però en Climent malgrat el pas dels temps, de cada dia estava més trist. Acostumat als horitzons oberts enyorava l’aire pur de la seva estimada muntanya i sobretot l’escalfor de la seva família. Aquella ciutat tan anhelada de sobte li semblà infernal i antipàtica. –“Com he pogut deixar aquell paradís ple de cants d’ocells, de flors, de camins i de verdes praderes canviant-lo per aquest guirigall urbà?” No aconseguia concentrar-se per estudiar ni pensar en positiu i tots els esforços d’en Roger per treure’l de la seva malenconia resultaven infructuosos. Un dia en Roger pensà que seria una bona idea contar-li l’anècdota graciosa que havia protagonitzat quan feia poc que havia arribat al Campus i començà així el seu relat:
–“Idò quan feia poc que havia arribat a aquesta universitat vaig trobar un company colcant en una preciosa bicicleta de color vermell. –“Oh! Quina bici més polida! Li vaig dir I ell em contestà: –“Figura’t que ahir em vaig trobar una al·lota amb aquesta bicicleta i després de despullar-se i quedar tota nua em va dir: –“ tria!” –“ I clar vaig triar la bicicleta.” –“Jo amb tota la meva innocència de recent vingut poc espavilat vaig amollar-li –“trob que vares fer bé triar la bicicleta perquè tanmateix la seva roba no devia ser de la teva talla”. Unes rialles fresques i sonores es varen escapar de la boca d’en Climent qui va dir: – “Sí que estaves a sa lluna Roger i ben entabanat. Hi hi hi! Jo hagués triat l’al·lota. Ai quina gràcia, sembla un acudit això!” I seguí rient. A la fi en Roger havia aconseguit per un instant treure en Climent del seu estat d’ànim neguitós i se sentí satisfet i recompensat. –“Quina alegria!” va dir i partiren cadascú cap a ca seva.
Però en retrobar la seva solitud, en Climent com cada nit tornava a pensar en la seva bella terra que enyorava i li arribaven de lluny les cançons de les aigües fresques de les fonts, el dringar dels picarols del bestiar de la possessió i la veu del seu pare cridant el seu fidel ca guardià. Veia la seva mare alimentant les aus del corral i els porcs grunyidors ja ben polents quan s’acostava el temps de matances, la vinya espampolada, i els cims de les muntanyes coberts de neu. Ja no podia suportar més el seu desfici, el desig profund i les seves il·lusions de viure a la gran ciutat s’havien esfumat. Una nit, somià que els braços negres de l’alzina centenària de la clastra l’invitaven a tornar a ca seva, a aquella casa pagesa repleta de records tendres , de rialles i de crits quan jugava amb la seva germana. La sirena estrident d’una ambulància el despertà d’un sobresalt i s’aixecà. Mirà per la finestra. Un home estava estès a terra i els sanitaris intentaven reanimar-lo, tot eren crits i gestos de desesperació. Aquest espectacle l’impressionà. Volia evadir-se mirant al cel però tan sols en podia veure un tros entre els edificis que l’envoltaven. – “Oh! Lluna d’argent i estels lluents on sou per consolar-me?” I els seus ulls s’ompliren de llàgrimes. Ja no va poder tornar-se adormir. Estava ben decidit a abandonar aquella ciutat inhòspita que l’havia decebut tant. Frisava que es fes de dia per poder acomiadar-se del seu amic abans d’enfilar el carrer que el duria cap a l’estació.
Se sentí lleuger com la ploma d’un ocell i el seu cor angoixat s’eixamplà pensant en el retrobament de la seva estimada terra i de la seva família. Amb aquesta experiència que acabava de viure, tenia clar que era molt millor quedar a fora-vila malgrat la duresa de les feines camperoles enlloc de suportar cada dia el tràfec infernal de la gran ciutat, lluny del batec d’una natura agraïda i de paisatges canviants en funcions de les estacions. En Climent era un al·lot molt sensible, tímid i sense malicia incapaç d’integrar-se dins un món competitiu, impersonal i mancat de tendresa.
Quan arribà al seu destí i davallà del tren respirà profundament l’aire pur de les seves belles muntanyes i tornà a assaborir la calor de les abraçades dels seus éssers estimats. Havia decidit fer-se pagès.
Moralitat d’aquest petit conte producte de la meva imaginació: Costi el que costi cadascú ha de poder tenir l’oportunitat de cercar el seu camí i mai és massa tard per tornar a començar.
