Les setmanes prèvies a Nadal, ma mare treia unes capses que guardava tot l’any i anunciava: «Avui farem es betlem». Amb els germans, ja havíem anat a cercar pedretes i arena, verdet i branques. Mon pare aportava un sac buit de ciment, que havíem de ben espolsar abans de convertir-lo en una gran serralada de muntanyes damunt la tauleta del menjador. En un costat fèiem la cova, amb suro, amb el mateix paper o amb pedres. Marcàvem un caminet, amb tanques a cada costat. En les de terra deixàvem caure uns grans de mill que ens donaven herbes naturals ja arribats els grans dies, però que després es feien massa grosses i havíem de tallar amb unes tisores. Sempre hi solia haver un riuet de paper de plata que no anava aumon, amb un pont i un pescador de canya. Els pastorets anaven pel caminet fins a la cova on hi havia el naixement. Cada dia els fèiem avançar uns mil·límetres, en ocasions hi havia baralles per veure quin dels germans els havia de moure, quan no ho fèiem d’amagat. Aquelles tres setmanes el betlem era l’atracció de la casa. No hi havia televisió i els fosquets eren molt llargs. En els anys bons, ma mare ens enviava a ca n’Adrian per comprar alguna figura o uns animalets, i allò era una festa, no hi feia res que les mides no consonessin. Record un any, que fèiem obres a casa. Dins el menjador hi havia una carretada d’arena, que vam convertir en un desert palestí. Encara el faig, cada any, es betlem amb ma mare. I també el feim a casa, a Alaior. El d’Alaior el feim al carrer, a l’entrada de casa. Com que davant ca nostra hi ha l’escola des Pouet, hi sol haver més d’un fillet que cada dia el ve a inspeccionar, i sobretot enguany, que hi hem incorporat el caganer. Hem de veure el betlem com una representació popular del naixement en petit, repetida cada any com en un ritus sagrat. No hi ha una data fixa de muntar el betlem, açò depèn molt de les famílies, però sol fer-se entre la Puríssima i Santa Llúcia. Tanmateix, sí que hi havia una data per llevar-lo, que a Menorca, com a Catalunya, era per la Candelera. Això s’ha perdut, ja que el betlem es treu passat Reis, com més prest millor.
El pessebre menorquí és típicament català, amb un paisatge de muntanyes de suro o de paper, amb verdet i branques de mata i murtra, un riu de paper de plata amb un pontet, casetes de pagès, poblets a la muntanya, tota nevada de farina o porexpan i un celatge de desert amb palmeres que s’aguanta a la paret. Quant a les construccions, se solen mesclar edificis que ens recorden Palestina amb els típics de l’illa. No hi falta una sínia o un molí de vent. El paisatge és el nostre, sense cap referència al país on passaren els fets que es reprodueixen. Els betlems d’en primer estaven rematats amb una espècie d’arcs fets de sivina, decorats amb branquetes de cireretes del bon pastor, dels qual penjaven les neules de paper. Però açò fa estona que es va perdre. El que hem de procurar ara és que no es perdi el costum de fer es betlem entre pares i fills.
La foto que acompanya l’escrit té el seu com què. És un betlem menorquí que va fer l’estimat Pere Melis l’any 1947, quan vivia a Madrid. A pesar que no podem fixar-nos en els detalls, sí que ens recorda els betlems de casa
