-Hola, bon dia, digué el petit príncep.
-Bon dia, digué el guardaagulles.
-Què fas?, digué el petit príncep.
-Trii els viatgers en paquets de mil, digué el guardaagulles. Envii els trens que els duen, tan prest cap a la dreta, tan prest cap a l’esquerra… (“El petit príncep”. A. De Saint Exipéry)
Aquesta podria esser una versió satírica d’allò que en diuen turisme, la cosa tan meravellosa que ens dóna pa als residents permanents de l’illa, aquesta cosa tan terrible que fa que en nom d’aquest “pa” puguis trobar qualcú envaint el teu espai personal.
I com que aquests turistes no cauen del cel per art de màgia, han d’arribar en uns transports que consumeixen quantitats enormes de combustibles fòssils, que retornen tones i més tones de CO2 a l’atmosfera.
I, sabent com n’és açò de dolent, ningú no vol ni posar-lo en qüestió i, molt manco encara, cercar-hi una alternativa; sempre en nom del nostre pa de cada dia, encara que sapiguem que aquest pa està enverinat.
El comentari ve per la polèmica que s’ha aixecat, en relació a la urbanització privada, originalment turística i avui en part de residència permanent, de Binibèquer Vell, on els seus propietaris han decidit tancar-la els vespres, davant la “invasió” de gent que va allà a divertir-se i molesta el descans i la intimitats dels qui hi viuen.
El cas és un element més que hauria de fer-nos reflexionar sobre la validesa del model d’economia turística que tenim i el seu encaix dins un món globalitzat, on una petita part -els països rics- feim malbé recursos i contaminam el planeta anant i venint com la coa de l’ase, mentre els habitants d’extenses àrees de la Terra s’han de desplaçar en condicions més que precàries, tot fugint de la misèria de la qual nosaltres en som responsables en gran part.