Diastre

Joan Pons i Pons/Barcelona – Que bo de fer que és ser menorquí! Vas pel camp o pel carrer i et trobes uns estranys saps que els has de saludar amb un enèrgic i natural bon dia. Si et tornen la salutació quedau bé tots dos i continuau la caminada amb un somriure. En cas que no us tornin la salutació són ells -o elles- qui queden malament i també pots continuar la marxa amb generositat, conciliat amb els avantpassats i amb la consciència tranquil·la. Si us contesten en la llengua de la seva nació tindreu la informació que són bones persones però nacionalistes i, en el cas espanyol, a més a més colonialistes: cada vegada que vaig a l’estranger aprenc com es diu bon dia en la llengua del país que visitaré. No us cregueu que és un tema baladí açò dels costums de cada part del món. Des que vaig veure la pel·lícula per primera vegada em va quedar gravada l’escena d’hospitalitat no respectada de Les dents del diable (The Savage Innocents en la versió original) del director Nicholas Ray que va ser estrenada l’any que vaig néixer jo, l’any 1960. Anthony Quinn, interpretant un esquimal del Pol Nord, mata el seu hoste per no respectar el costum d’aquelles terres d’allitar-se davall les calentes pells amb l’esposa de l’amfitrió; va ser tan bona la interpretació de l’actor d’origen mexicà que el cantant Bob Dylan va compondre la cançó Quinn The Eskimo (The Mighty Quinn); per tant, poca broma amb els costums dels llocs.

Que bo de fer que és ser menorquí. Que tens un convidat important a dinar o a sopar? Caldereta de llagosta. Si segueixes la recepta tradicional, tal vegada seguint les passes de com la cuinava ta mare, et sortirà un plat digne dels reis o dels presidents de govern republicans; si a més a més compres llagosta vermella de Menorca acabada de pescar amb nanses -dependrà, és clar, de la temporada- el nivell gastronòmic serà impossible de superar. Que vols un segon plat que estigui al nivell del primer i ho acabi de completar? Perdiu amb col a la manera antiga de Can Maseo de Ferreries. Per acabar-ho d’acompanyar, uns dàtils de mar del port de Maó i un vinet blanc de la terra -de Sant Lluís i des Mercadal- i, com a postres, tortada d’ametlla coberta de merenga o crema cremada. Així és molt fàcil. No has de dubtar entre mil plats. Aquest menú els menorquins l’hauríem de gravar amb martell i escarpra al nas de la Penya de l’Indi perquè quedi fixat a la pedra i no se’ns oblidi mai.

Que bo de fer és ser menorquí. La nostra illa té les millors festes populars del món. Imaginau que els illencs d’aquesta banda occidental de la Mediterrània haguéssim de veure matar en directe un toro i que ens diguéssim que no som menorquins perquè no ens agrada la sang vessada d’un animal indefens. Seria horrible. En canvi, surten uns cavalls muntats per caixers i caixeres -encara més a occident només els primers- i fan amb l’animal noble uns caragols i uns jocs que es remunten a l’època medieval i que recorden i ens connecten amb el nostre passat que tenim, com hem vist amb els bons costums que hem apuntat més amunt com ara la salutació matinal del bon dia o la nostra rica gastronomia, la tendència a oblidar. Diastre de temps que ens ha tocat viure. DIASTRE. Eufemisme de dimoni, de diable. Sort que prest vindrà sant Antoni, protector del camp menorquí, i guanyarà la partida de cartes.