Eduard Riudavets/Ciutadella – Mentre llegia la novel·la em passaven pel cap dues dites que s’empren sovint a Menorca, tot referint-se a moments de trasbals o desgràcia: “tot s’ajunta”, “no saps com ho pots travessar, però ho travesses”.
Us estic parlant d’Els núvols, de Carme Martí.
Quan van diagnosticar el seu fill nounat amb una malaltia del cor, la Cristina va sentir que el seu món s’ensorrava. Després de setze anys en Marc és un adolescent que viu entre visites mèdiques i estades a l’hospital. La Cristina travessaaquest mar d’ensurts i esperança fent cor fort i convertint-se en el nucli entorn del qual gira la seva família. Tanmateix, tot s’ajunta, i, quan en Marc ja té un cor sa, apareixen les esquerdes.
Dos escenaris, La Riba i l’hospital de la Vall d’Hebron. Dos espais temporals, el del descobriment de la cardiopatia i el del trasplantament. Dues veus narratives en primera persona, la de la mare i la del fill. I els records. Els records de la Cristina que sorgeixen amuntegats enmig de la duríssima batalla per la salut del Marc.
És evident que la narració ens immergeix en un món d’angoixa. El patiment és omnipresent, ho amara tot. Qualsevol gest, qualsevol reacció, passa forçosament pel tamís de la preocupació. L’acceptació, forçosament necessària, implica barrar el pas a il·lusions fora mesura i viure només les conquestes, per minses que siguin, del dia a dia.
“Pas a pas és una lliçó de vida que t’arrela d’una manera salvatge i lluminosa al present.”
No tinc cap intenció d’esbudellar el relat, les meves ressenyes només pretenen recomanar les que consider bones novel·les. Sense cap mena de dubte Els núvols ho és. Una història tan tendra com colpidora sobre la fragilitat de la vida.
Potser el que més m’ha impressionat, gairebé fins a fer-me perdre l’alè, és la intensitat i versemblança en què l’autora ens fa viure els sentiments de la Cristina que habita, durant anys, un camp de mines, sense terreny segur ni camí traçat. “Tot s’esfondrava darrere meu, aixecant un núvol de polseguera espessa.”
Però ara m’adon que no us he parlat del que ens explica en Marc amb la seva pròpia veu. Tan sols cal dir que un adolescent que ha de patir un calvari mèdic, que ha de suportar l’aïllament, que s’ha de veure obligat a una vida emmanillada, passa per totes les etapes del desconsol: de la resignació a la ira, de l’esperança a l’ensorrament. I les seves paraules sense filtres ens ho fan sentir, fiblen.
Abans he emprat la paraula “batalla”, no m’agrada fer servir termes bèl·lics, però no tinc cap mena de dubte que Els núvols és la història d’una lluita ferotge contra el temor cert de perdre allò que més s’estima, un combat sense treva. Tanmateix, malgrat la brutal duresa de tot plegat, hi ha ajuts, a vegades minúsculs, que fan possible mantenir-se dret enfront de l’adversitat: unes caminades, una cançó, una vetllada amb amistats, un llibre de Djuna Barnes…
I també les relacions, marcades pel dolor, que s’estableixen en les sales de l’hospital. “El que construïm amb algunes famílies és un lligam íntim i robust; com l’heura, ens enllacem i ens enfilem sense fer soroll…”
A més, cal dir-ho, no hi ha res de postís en la narració. No hi ha exasperació desorbitada, ni res d’escabrós. Més aviat una sincera emotivitat, una translació de les ferides inevitables sense escarafalls ni agònics clams contra el destí. Simplement s’enfronta, com li ha pertocat fer a tantes persones, un terratrèmol que et capgira la vida.
He de cloure ja la ressenya i som ben conscient que m’han quedat molt sense dir. Si més no, esper que us hagi quedat clara la meva recomanació. No us podeu perdre aquesta novel·la, perquè com la Cristina ens assenyala enmig de la desolació: “Mai havia mirat tant els núvols.”
