Eduard Riudavets/Ciutadella – Ho he de dir tot just començar: m’ha fascinat. Una novel·la intensa, fins i tot dura, sense concessions, però alhora d’una infinita tendresa.
En Juli sempre ha tocat el violoncel, tanmateix ja no és capaç de recordar les notes, tampoc alguns fets del seu passat. La Lucia és una astrofísica que es debat entre la pèrdua i la possibilitat d’un nou futur. Entorn d’ells, la Blanca i l’Esteve, la primera enfrontant el naufragi, el segon començant a solcar el mar. I sempre present el Sergi, qui ha marcat la vida de tots plegats.
Aquesta sinopsi de l’argument és un resum de que se’ns explica a la coberta del llibre, on també hi podem llegir: “Un text que relata com som de pròxims a les forces de l’Univers (…) I ens explica com aquestes ens poden arribar a definir, tot i que les considerem llunyanes i inabastables”.
He volgut incloure aquesta frase textual perquè, ben segur, jo no som capaç d’anar tant al fons. La meva ressenya de L’escuma, d’Helena Guilera Recorder, serà, sens dubte, molt més simple.
Si més no, és ben cert que l’autora traça un magistral paral·lelisme entre les diferents teories sobre els forats negres i la vida dels personatges i, per extensió, les nostres pròpies vides.
“Hi ha qui en l’entrellaçament quàntic ha vist fantasmes i anomalies irresoltes. Hi ha qui hi ha trobat la convergència més perfecta: dues individualitats coincidint com un sol objecte, per bé que distants, sincronitzades en el temps i en els atributs.
És fàcil llegir l’amor en aquest fondre’s en un sol cos.”
Perquè a L’escuma l’amor hi és ben present. Un amor que és absorbit, o no, pel forat negre de la malaltia mental. De fet, la novel·la sencera és, per a mi, una gran metàfora. L’astrofísica (l’horitzó d’esdeveniments, la radiació de Hawking, el principi hologràfic…) ens explica els sentiments, les relacions humanes, els alts i baixos de la vida. I a més també hi ha la música. La música que ho amara tot, des d’un nocturn de Chopin al ritme d’uns versos de Dylan Thomas, d’El cant dels ocells al Lament de Dido. La música que ens guia per l’enderrossall d’una ment.
Cal dir-vos que m’he immergit dins l’univers -mai tan ben dit- d’aquesta novel·la sense precaucions, sense cap mena de prevenció. Crec que és l’única forma de llegir-la, deixant-se emportar per les ones, perquè només així de l’aparent caos en sorgeix el relat poderós que ens fa viure una història tan punyent com engrescadora.
“I si admets que sempre tindràs un efecte sobre els altres, no pretenguis que els altres no el tinguin sobre tu. La por no estalvia dolors, Esteve, només els congela, anul·la el moviment.”
De qualque manera aquest paràgraf, que trasllada conceptes de la física a les relacions personals, resumeix el que se’ns narra. Qualsevol acció té conseqüències, cal enfrontar-les, assumir-les i, si cal, superar-les. L’aïllament és tan impossible com inútil. Com els astres.
Les ones i l’escuma, les dues parts de la novel·la. La tensió i l’acceptació. El forat negre de l’alzheimer i del trastorn bipolar i la implosió de noves vides… Una mecànica dels cels que ens dibuixa, ens retrata i ens qüestiona.
No vull anar més enllà, em fa por perdre’m en comparacions abstruses i, potser, desencertades. Clouré aquí la ressenya, però no ho vull fer sense esmentar la cita de Virginia Woolf que encapçala el llibre:
“Tot està en funció de la distància, de si tenim a les persones a prop o lluny”.
