Josep Portella Coll/Alaior – Si llegim Angel Ruiz i Pablo, Francesc d’Albranca, Antoni Orfila i altres folkloristes clàssics, veurem que els glosats han estat enterrats vàries vegades. Ells veien la glosa de porxada al camp o de soterrani a la ciutat com un pes mort, una regastalla. Mai no s’haurien pensat que algun dia fos declarada be d’interès cultural immaterial. La declaració té dues cares: la primera és la de reconèixer la importància cultural i social del fet, la segona, l’arbitrar mesures de protecció. No conec quines seran, encara que la protecció de béns immaterials pot ser un acció molt subjectiva. Per sort, la salut de la glosa no depèn de la declaració. Record ara quan l’any 1975 vàrem posar en marxa la primera Trobada Folklòrica Menorquina, en plena onada de recuperació cultural en els darrers anys del franquisme. A més de balls i cançons, volíem fer pujar els glosadors dalt un escenari. Per açò vam anar a visitar els pocs que quedaven. Tots ho tenien retut, “s’assumpto de glosar”. Va costar ben prou que compareguessin en Biel Cardona, de Maó, en Josep Triay, migjorner que vivia a Ciutadella, en Llorenç Janer, en “Vivetes, resident a Alaior, i n’Antoni Olives, l’amo de Son Mascaró; tots ja eren grans. Arran d’aquella trobada, es van organitzar altres encontres de glosa arreu de Menorca i van sortir altres glosadors, sobretot n’Esteve Barceló i en Miquel Ametller. Aquells anys van ser com una revidea, ja que els mateixos glosadors ho veien acabat i mort. Va ser llavors quan es va organitzar un grup que es trobava a ca’n Miquel Ametller, els diumenges de capvespre, per fer sessions privades de glosa. Hi vaig ser qualque dia i record que també glosaven en Joan F. López Casasnovas i en Gustau Juan, crec. Segur que em deix algú. Aquells diumenges de capvespre eren com una atalaia en un desert. Més endavant va sortir en Bep Coll, jove pescador, que era com una espasa. Tot va canviar quan, ja des del Consell Insular vàrem acollir la idea d’en Miquel Ametller, de portar la glosa a les escoles i de crear escoles de glosadors als pobles. Ara ens felicitam de l’èxit d’aquella iniciativa, però tot el mèrit el té en Miquel. Ell també va animar la creació de Soca de Mots, com a entitat dinamitzadora del glosat i amb ell es van fer les primeres passes per treure la nostra glosa fora de l’illa i per dur a Menorca glosadors mallorquins, trovadors, versolaris, etcètera, etcètera. La declaració festeja la salut de la glosa, la història ens recorda que molts cops la realitat és fruit de la decisió entusiasta de poques persones.
