Eduard Riudavets/Ciutadella – No em pensava que fos possible, però anava errat. Recórrer gran part de la història europea del segle XX, no amb una llarga saga de molts volums sinó amb una sola, profunda, brillant i engrescadora novel·la, és possible. És el que ha fet Josep Ortiz amb L’artefacte, un debut literari que m’ha impressionat tant com m’ha fet gaudir i, alhora, neguitejat. Un relat immens, una sèrie de personatges reals, un bon grapat d’escenaris, un rosari de fets històrics… que emmarquen un argument absolutament tan ben travat com emotiu.
Durant la Segona Guerra Mundial, el físic hongarès Andreás Éber va participar en la construcció de les primeres bombes atòmiques. Vint-i-sis anys més tard decideix escriure les seves memòries. El viatge al passat el portarà a fer un descobriment desconcertant que capgirarà la visió que tenia de la seva vida. La dona que estimava no va morir durant la guerra tal com ell sempre havia cregut.
No aniré ni una passa més enllà, no vull desvelar res que no se’ns expliqui a la contracoberta del llibre. Només voldria dir-vos que, per a mi, és una gran història d’amor, malgrat tot, malgrat els grans horrors enmig dels quals es desenvolupa.
Una història d’amor, efectivament, però alhora una lúcida i dolorosa anàlisi sobre la culpabilitat, sobre la responsabilitat personal i, finalment, sobre la possibilitat de redempció.
Per altra banda, podríem llegir L’artefacte com una novel·la històrica. Un enorme i complex tapís històric. L’autor ens fa viure al Budapest traumatitzat per l’amputació del territori hongarès després de la Primera Guerra Mundial, el Berlín esbojarrat dels anys vint que recorda a Christopher Isherwood, l’ascens del nazisme, els horrors de l’holocaust, la carrera armamentista per assolir la fissió atòmica. I, en un extraordinari entrellaçament de les vivències del protagonista, ens retorna a Budapest per capbussar-nos en la grisor sanguinària de la dictadura comunista de Janos Kadar, però sobretot, sobretot, ens immergeix en el més esfereïdor i poc tractat dels terribles esdeveniments d’aquest segle tacat de sang: Hiroshima.
No me’n puc estar de comentar-vos que forçosament rere cada pàgina d’aquesta novel·la hi ha un ingent treball de documentació. Els fets i els personatges s’ajusten com un guant a la realitat. Aleshores, res no grinyola, res no és fora de lloc. El resultat és tan commovedor com totalment versemblant.
I després ve la reflexió. L’artefacte és una d’aquestes novel·les que t’obliguen a reflexionar. És impossible llegir-la com una simple narració d’aventures o de relacions humanes. A la fi ens fa plantejar la gran qüestió: més enllà de les “ordres rebudes”, de les “circumstàncies excepcionals”, dels “mals menors”, sempre hi resta la responsabilitat individual. Allò que el protagonista anomena fer de la vida una mistvà, una bona acció.
De segur que haureu notat que aquesta novel·la m’ha captivat. Efectivament, és així. Per l’argument, per l’íntima introspecció que provoca, però també per la seva mateixa estructura. Està escrita a partir dels records que el protagonista inclou en les seves memòries i, en paral·lel, del que viu en el moment present. Això permet que la narració flueixi des d’un lloc a l’altre, des d’un període a l’altre, amb una admirable naturalitat.
He d’acabar ja la ressenya; tanmateix no puc fer-ho sense un pensament final que, potser massa agosaradament, consider cabdal: de qualque manera L’artefacte és també una incisiva anàlisi de com determinades ideologies condicionen, marquen i fins i tot poden arribar a mutilar el funcionament psicològic de les persones. Malauradament això no ha canviat.
Res més. Esper que, si no el teniu ja, prest tingueu L’artefacte a les mans.
