Joan Pons i Pons/Barceclona – Alcarràs de Carla Simon, que va guanyar l’Os d’or a la millor pel·lícula a la Berlinale, al Festival de Cinema de Berlín, distinció que han obtingut directors de la talla artística de David Lean, Sidney Lumet, Claude Chabrol, Michelangelo Antonioni, Jean Luc Godard, Vittorio de Sica, Pier Paolo Pasolini, Robert Altman, Zhang Yimou, Ang Lee, Milos Forman, Hayao Miyazaki o Ingmar Bergman, aquest per la fabulosa Maduixes salvatges, va obtenir zero premis a la Gala dels Goya del cinema espanyol. Ho heu llegit bé. Zero. Cap. És com si un científic espanyol hagués guanyat el Premi Nobel de Medicina i, al mateix any, a la gala del ram nacional no hagués guanyat ni el premi al científic que té els tubs d’assaig més nets i lluents. Inversemblant. Grotesc. Normal. El propi guanyador a millor director de la gala, Rodrigo Sorogoyen, s’ha hagut de justificar i demanar perdó per la vergonya que ha suposat aquest escàndol monumental. La premsa nacional no ha dit ni piu. Ho ha trobat, com he dit, la mar de normal. Quin és el defecte de la magnífica pel·lícula Alcarràs que retrata amb ironia, color i elegància el món rural assetjat per un fals progrés tecnològic? No ho digueu a ningú: està rodada en català. Senyor! Com pot guanyar un premi espanyol, molt espanyol, una pel·lícula rodada en català? Espanya és diferent. Els jutges nacionals emeten unes sentències i els tribunals internacionals en dicten unes altres pels mateixos propòsits. Amb la cultura passa el mateix. Estora vermella per tota la cultura que s’expressi en castellà -en aquest camp hi hem d’incloure la cultura sud-americana i centreamericana que s’expressa en castellà tot saltant-se les fronteres nacionals i excloent més de deu milions de ciutadans per raons de llengua i que, per tant, tenen menys lingüístics que els argentins, els colombians, els peruans, els mexicans!- i dificultats, invisibilitat i desprestigi vers les cultures que s’expressen en català. L’estat espanyol ha canviat de tàctica. Ja, amb excepcions com ara la repressió salvatge del dia 1 d’octubre de 2017 quan governava el Partit Popular de Mariano Rajoy o, encara més enrere, les actuacions criminals del grup terrorista conegut com el GAL quan governava el PSOE de Felipe González, dreta o esquerra, és igual, és estat profund, ja no es fa servir la violència física sinó que s’han substituït les bombes i la calç viva per, com he dit, una tàctica encara més perversa, més subtil i aparentment més destructiva: el desprestigi de la llengua catalana, la invisibilitat de la literatura que li hauria de donar prestigi i invisibilització i desprestigi de tota mostra artística que s’expressi en català. Aquesta tàctica, amb pell de melicotó, suau i vistosa, a diferència de la practicada per Franco i Felipe González sí que funciona. El Decret de Nova Planta va prohibir i perseguir el català i el català va sobreviure. Franco va prohibir i perseguir el català i el català va sobreviure. Ara, amb aquesta estratagema més intel·ligent i perversa l’estat va fent forat. L’ús del català ha disminuït, sobretot entre la població més jove. El futur és gris. L’estat espanyol no cessarà en la seva envestida que té com a objectiu eliminar tot rastre d’identitat catalana. O, dit d’una altra manera, insistirà en l’intent de genocidi cultural. Com combatre-ho? Només hi ha una manera. Fent el contrari del que està fent l’estat espanyol o, com afirma Hannah Arendt, lluitar amb les seves pròpies armes: fomentar, prestigiar, difondre i finançar totes les mostres artístiques que es facin en català.
MELICOTÓ. Drupa suculenta i comestible del melicotoner. Sinònim de préssec que, provinent de llatí, voldria dir pruna de Pèrsia.
