Gustau Juan/Ciutadella – Any electoral, primer locals i autonòmiques, després generals. Més que mai totes les mirades estan posades en els polítics: són una diana massa fàcil, més exposat que mai a la mirada pública.
Compartimentar la població en grups, prou vegades antagònics, s’ha convertit en un tòpic fàcil: obrers i empresaris, creients i no creients, polítics i societat civil, bons i dolents, en definitiva, on els mitjans de comunicació i transmissió social, incloent-hi, és clar, les xarxes i els operadors informàtics, hi tenen un paper important a l’hora de condicionar opinions i conductes.
Un altre tòpic és que la política va per un camí i la “societat civil” per un altre.
Però anem a pams. En primer lloc, qui és aquesta societat civil de què tants se n’omplen la boca? És per ventura un cos únic i homogeni?
Sembla que tornam a allò que sentíem un temps: que la política és dolenta i millor no fer-ne; els qui açò diuen, no serà que la política la volen fer ells, de dins o de fora de les institucions? Perquè “política” és una paraula que ve del grec i no vol dir altra cosa que relatiu a la ciutadania; i com que de ciutadans ho som tots, tots hi actuam d’una manera o altra.
Cosa diferent és la implicació directa de cada individu en la gestió de la cosa pública; cosa diferent és el compromís que cada ciutadà tenim en el bon funcionament de la quotidianitat de la vida col·lectiva.
Perquè qui diu que és apolític, just que, amb raó o sense, senti que li toquin una mica qualque interès o les idees, …
Que n’hi ha que des de les institucions en treuen un benefici il·legítim, que és, evidentment, condemnable? Els fets ho demostren. Però, quants n’hi ha que ho fan des de fora?
Som dels qui creuen que els polítics no són un cos diferent, sinó part de la societat, tan dolents i tan bons com ho som la resta de la societat mateixa: en són un reflex.
Gustau Juan
