Bep Portella/Ciutadella – Aquests dies escoltava l’amic Jordi Tutzó que destacava que l’ordre dels candidats sorgits de les primàries d’Ara Maó hagi duit molta joventut a la llista. A veure, els quatre primers ja son joves granadets, per tant, els quatre següents seran joves. En Jordi subratlla que el fet de ser joves és un valor afegit, perquè representen il·lusió, renovació, frescor. És ben cert, la joventut suggereix aquestes imatges, com també la disposició de temps propi i la confiança amb un mateix. Ara ho ha dit en Jordi, però ja ho haureu sentit moltes altres vegades i ja veureu com amb la presentació de les candidatures a les municipals, tots els partits remarcaran la joventut, la renovació, les ganes de fer feina. Jo no sé perquè quan destaquem aquestes virtuts com a exclusives dels joves, ho hem de contraposar al que serien defectes (o sigui, falta d’aquestes virtuts) de la gent major.
Personalment, no faig cap diferència a causa de l’edat d’una persona quan s’ofereix a fer feina per l’altre, sempre que l’activitat no requereixi de la força física, la flexibilitat muscular o l’agilitat i coordinació psicomotriu. Sí que som crític amb aquestes persones que es professionalitzen en la política i es perllonguen eternament en càrrecs que suposen un sou exclusiu, però defens que les persones grans també puguin aportar al bé comú.
En contraposició, podríem dir que la gent major té experiència, estabilitat personal, coneixements adquirits sobre el poble pel qual volen treballar, temps per dedicar-s’hi després de l’etapa professional i dosis de paciència i reflexió que no solen abundar en edats més tendres. Per tant, jo crec que la millor candidatura és aquella en la que poden conviure joves i majors. Per això fa falta tombar algunes imatges estereotipades.
Un d’aquestes és la del jove revolucionari i l’adult conservador. Indicant prèviament que no es una afirmació absoluta, puc dir que els adults d’avui són els rebels dels anys seixanta i en molts casos manifesten actituds molt més revolucionàries i transformadores, que molts joves que es formen en una societat, l’actual, extraordinàriament més reaccionària que la de la ruptura. A més, que és una persona gran? A quina edat creim que una persona és gran? Fa trenta o quaranta anys, als seixanta anys ja es considerava que la persona havia entrat a la tercera edat, denominació que ja ha passat de moda, i que, ja jubilat, s’havia de retirar per reposar d’una vida de feina. Avui, ja sigui perquè la gent arriba als seixanta o setanta anys en unes condicions de salut, física i mental, que no se sembla en res a les d’abans, ja sigui perquè la gent manté la seva activitat sense estar condicionada per l’edat, aquesta separació entre jove i vell és molt relativa. Està clar que el sistema de prestacions basat en l’edat segons els cànons de fa trenta anys ja no ens serveix avui. Sempre hi ha excepcions, és clar, el mateix dia que Jordi Tutzó rallava així, per la tele mostraven Joe Biden, el president d’Estats Units, en visita a Ucraïna.
Quan diu que defensaran cada centímetre del territori OTAN vol dir que vendran armament perquè els altres defensin cada centímetre del territori OTAN. Encarcarat dins un abric fins els peus, semblava que li havien fermat un garrot a l’esquena perquè no tombés, era quasi com un ésser momificat. És cert que té vuitanta anys, però sembla més vell. I avisa que es tornarà presentar com a president en les pròximes eleccions, o sigui que, si surt, serà president fins els 86 anys. És clar que el seu contrincant, si arriba a ser en Trump, també hi farà a prop. I que em deis de Ramon Tamames? El candidat alternatiu de VOX en farà 90 i el presenten com el futur.
