Aquest dimarts, 7 de març, s’ha presentat i defensat al Congrés dels Diputats la proposició de llei de reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), aprovada ja pel Parlament de les Illes Balears, que du per objectiu que les comunitats autònomes puguin regular el preu del lloguer. La proposició de llei, proposta de Més per Menorca, ha estat defensada al Congrés per tots els partits que li han donat i li donen suport. Per part d’Unides Podem, ha intervengut el diputat menorquí Pablo Jiménez.
Tal com ha començat explicant Jiménez a la seva intervenció, en un context estatal generalitzat de difícil accés a l’habitatge, les Illes Balears estan al capdavant de diversos dels indicadors més significatius de la complicada situació habitacional actual. El lloguer d’habitatge a les Balears ha arribat al febrer als 14,5 euros per metre quadrat al mes de mitjana, un augment del 18,7% respecte a l’any anterior, segons dades del portal Idealista i al voltant del 45% respecte de fa deu anys segons Fotocasa. Catalunya i Madrid encapçalen el llistat de les comunitats més cares al mercat de lloguer superant els 15 euros per m2, i Extremadura és la més barata amb 5,8 euros per m2. Una altra dada important en l’evolució a l’alça dels lloguers a les Balears és la compra d’habitatge per part de no residents, especialment estrangers, que el 2021 ha representat el 39,5% del total de compres segons el Col·legi de Registradors.
La crisi de l’accés a l’habitatge ve de lluny i es caracteritza, sobretot, per l’ínfim parc d’habitatge públic existent destinat a lloguer social, al voltant de l’1,1% sobre el total, davant del 38% d’Holanda, 17,4% del Regne Unit o el 14% de França, sent aquesta manca un dels problemes més greus, cosa que afecta la resposta de les administracions públiques davant l’agressivitat especulativa dels mercats immobiliaris. L’Estat ha de ser sensible a la gravetat del moment i prioritzar el dret a l’habitatge per sobre dels que alguns qualifiquen com a “bé de mercat que genera activitat econòmica”. Considerar el blindatge social de l’habitatge és primordial, reconeixent-ho com un dret fonamental recollit a la Constitució.
Cal renegar de l’època nefasta dels anys 2012 i 2013 quan Rajoy va intervenir el mercat per facilitar l’absorció dels anomenats “actius tòxics” dels bancs i evitar així, segons la seva opinió, la fallida del sistema financer. Actius tòxics que nosaltres anomenem cases, llocs on viure i desenvolupar un projecte vital. Un moment en què s’inventa la SAREB, aquesta entitat que, segons el PP, no costaria un euro a la ciutadania i que ha servit per desviar fons públics a la banca. Una apropiació de recursos públics a un país amb el 21,7% de la població en risc de pobresa segons la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social (EAPN). Socialitzar les pèrdues i privatitzar beneficis, vaja.
Cal revertir, per tant, aquesta situació. El benefici privat mai no pot estar per sobre del bé comú, de la població més desafavorida i indefensa. Cal, per garantir el dret a un habitatge digne, posar límits a la funció econòmica de l’habitatge quan aquest sigui purament especulatiu, com és el cas d’ara.
“Per això creiem que tenim una oportunitat amb el govern de progrés actual i els grups parlamentaris que el recolzen per tirar endavant una llei d’habitatge estatal que tingui repercussió al conjunt de l’Estat. Una llei que paralitzi tot desnonament sense alternativa habitacional; que impedeixi els talls de subministraments bàsics per impagament; que abordi les despeses i comissions injustificades que les immobiliàries cobren per formalitzar les operacions; que reguli les zones turístiques tensionades, per evitar l’expulsió del veïnat més vulnerable; que controli el lloguer turístic il·legal ampliant la inspecció; que mobilitzi el parc d’habitatge de la Sareb perquè passi a ser gestionat per les comunitats autònomes; que revisi la fiscalitat sobre l’habitatge, especialment sobre les societats patrimonials; que redueixi a 5 el nombre d’habitatges per ser considerat gran forquilla en una comunitat i 10 al conjunt de l’estat; que impedeixi que les VPO de promoció pública puguin vendre’s; que restringeixi la compra d’habitatges a les persones físiques o jurídiques no residents en territoris insulars i que elimini el visat de residència conegut com a Golden Visa”, ha puntualitzat Jiménez.
Per això, aquesta proposició de llei que avui portem aquí representa una oportunitat per avançar en aquests objectius. Cal que les comunitats autònomes puguin regular el règim de contenció o moderació de rendes de lloguer d’habitatges, atès que resulta de certa anomalia tenir competències en habitatge, però no poder disposar de mesures que supervisin el preu d’accés. És una paradoxa que es dóna entre aquesta competència exclusiva de les comunitats autònomes i els dubtes que s’estableixen sobre les seves possibilitats d’emprendre mesures de contenció de preus de lloguers, atès que la Constitució, a l’article 149.1.8, reserva a l’Estat les competències sobre les bases de les obligacions contractuals recollides a la llei d’arrendaments urbans. La interpretació d’aquesta paradoxa és la que fa que iniciatives legislatives d’algunes comunitats en aquest sentit es puguin considerar inconstitucionals.
Per tant, el treball conjunt de l’Estat i de les CCAA pot servir per avançar en la resolució d’un problema que té una base política i unes conseqüències socials de llarg abast. “Si aconseguim unir esforços amb l’objectiu central del reconeixement efectiu del dret a l’habitatge per a tota la població, avançarem en justícia social, en cas contrari, seguirem beneficiant el negoci d’uns quants”, ha conclòs Pablo Jiménez.
