Eduard Riudavets/Ciutadella – Mentre anava llegint la novel·la que aquesta setmana us vull comentar tenia al cap una idea insistent o més aviat una pregunta: Com és possible que amb un llenguatge gairebé quirúrgic, amb una prosa aparentment desapassionada, amb una narració que talment podria semblar una asèptica relació de fets, es pugui arribar a fiblar tan endins?
Us estic parlant d’El meu amic, d’Esteve Miralles.
Intentaré oferir-vos una resposta, però abans anem al resum de l’argument, una sinopsi que, tot i ser la que el llibre ens proporciona, és excessivament simple. Un historiador indaga la desaparició d’un amic, i la recerca revela una relació amorosa inquietant i un tèrbol passat familiar que havia quedat ocult a les pàgines d’un diari íntim.
Tanmateix, tot tornant al que deia al principi, potser el que resulta més colpidor de la novel·la és que només hi trobem allò que és absolutament essencial, no hi ha res superflu, ni una sola paraula de més. La narració està despullada de qualsevol element accessori, i, així i tot, Miralles aconsegueix entrellaçar les vivències personals de l’amic amb la història de Catalunya, des de la dècada dels seixanta fins a la brutal repressió policial del referèndum d’autodeterminació.
Escrit com si fos un mosaic de vuitanta tessel·les El meu amic és, a més, una lúcida, dura i ben fonamentada anàlisi sobre el poder i la corrupció que sovint l’acompanya. Així hi veiem desfilar un munt de personatges -alguns clarament identificables- que ens provoquen indignació i, almenys a mi, un infinit menyspreu.
“… la màfia no és una empresa de serveis que treballa en favor del col·lectiu, sinó una associació de socors mutus que actua a expenses de la societat civil i únicament en profit dels seus membres.”
Són paraules que podem llegir a la novel·la, paraules del jutge Falcone, assassinat per haver tirat endavant el macroprocesso contra la màfia. Els paral·lelismes que es puguin traçar són responsabilitat de cada lector, com també ho és encabir-hi les reflexions sobre les cites de Maquiavel (un merda, efectivament) o de Montaigne amb les que topem.
Miralles no pontifica, ni estableix cap mena de tesi. No ens dona les coses mastegades. Ens obliga a pensar, a treure conclusions. En el meu cas el balanç ha estat demolidor.
Si més no, i malgrat que em repeteixi, he de dir-vos que m’ha fascinat que una novel·la com aquesta, on l’economia dels recursos expressius és evident, pugui ser tan engrescadora i, alhora, tan profunda.
Les relacions tòxiques, l’abús de poder, l’assetjament laboral, les intrigues polítiques… són els eixos de les subtrames que la recerca de l’amic desaparegut fa aflorar. Una novel·la perfectament teixida amb una estructura trencadora.
Com haureu observat, escric aquesta ressenya des de l’entusiasme. He gaudit de la lectura, és evident, però també -i això és molt important- m’ha fet replantejar segons quines idees. No totes les novel·les ho aconsegueixen. Perquè, de fet, malgrat que la història es desenvolupi al Principat, les situacions, els personatges i els mecanismes que posen en marxa, són plenament universals. Malauradament, són arreu.
He de posar ja el punt final a la ressenya i ho vull fer, com tinc per costum, amb una cita textual que, de qualque manera, defineix el món que estem vivint.
“A mitjans dels anys vuitanta, el món de la generació del Pare de família s’extingia: guerra civil, postguerra, desarrollismo, crisi energètica, crisi industrial, recuperació de les llibertats. I el món del meu Guia -el món d’aquells a qui enfocaven les càmeres quan s’enterraven poetes (…) el de la financerització de la realitat, el de la bombolla immobiliària d’origen ètic, el del cinisme il·lustrat i la submissió autoinfligida-, aquell nou món emergia, i ja no era un món d’Homes forts ni d’Homes de goma (…), sinó un món de Monstres canviants. De forma i de manera d’actuar.”
