Bep Portella / Ciutadella – La història de les generacions s’escriu també en els episodis extraordinaris que les il·lustren. Encara que no he vist ningú que posi nom a aquella de persones que vam néixer entre 1950 i 1960. Aquella generació va viure la sortida de la misèria de la postguerra, l’inici del turisme de masses, la mobilització contra el règim franquista, la secularització de la vida, el començament de la lluita per a protegir el territori, el rock i la “revolució” l’hospital comarcal”, les primeres escoletes, la defensa de Macarella i Cala en Turqueta, el final de la Ciutadella dels sabaters, els festivals des Pla, els dies del Llibre, els concerts de Joventuts Musicals i el cine-club, els escoltes que eren gent pacífica i no els agradava cridar i segur que hi posaríem també la representació d’El retaule del flautista.
Nosaltres vam veure aquesta obra de teatre al teatre Capsa, de camí cap a Sant Fermín, l’estiu de 1973. Érem la unitat de pioners de l’Agrupament Sant Jordi. Quan vam tornar, algú ens va convidar a muntar El retaule del flautista a Ciutadella.
Tots estàvem entusiasmats amb aquell musical contestatari i vam dir que sí. Aquell estiu i tardor els vam passar a l’església del Roser, abandonada, assajant. Allà va ser on vam conèixer el grup de joves universitaris que també es van apuntar a l’empresa i, sobretot, a experimentades persones en el món del teatre: Josep Serra, Magdalena Goñalons, Gonzalo Moll, Pitus Fernández, etcètera.
Aquells mesos de fer feina i xalar junts van fermar unes amistats que han perdurat al llarg dels anys i ens van mostrar la força de la cooperació. Una empresa com aquella, gegantina per un grup de persones tendres i inexpertes com nosaltres, va ser una prova de foc, no només pel fet teatral, sinó també per descobrir les claus de la convivència entre persones diferents. Vam tenir molta sort que tots els universitaris del país fessin una llarga vaga que va durar mesos, ja que si no hagués estat per aquesta vaga no hauríem completat la feina per portar El retaule del flautista dalt els escenaris.
Si no vaig errat, aquell curs 1973-1974 no va començar fins el gener, per tant, vam poder acabar el que havíem començat el juliol i fer la “comèdia” a Ciutadella, Alaior i Maó, amb el castell de focs final de la prohibició governativa, que va ser com una espècie de diploma final de bons contestataris. Amb motiu de complir-se els trenta anys, ens vam trobar quasi tots i totes per a reviure aquella aventura. Enguany, aquest 2023, se’n compleixen cinquanta.
