Joan Pons / Barcelona – He anat moltes vegades a la consulta del dentista. No hi he anat mai a gust però n’he tingut de molt bons i de molt bones.
Tal vegada el meu terror d’anar al dentista ve de la pel·lícula Marathon Man que vaig veure amb setze anys i en la qual es desplega l’escena d’un dentista amb passat nazi que tortura un pacient, em sembla que és Dustin Hoffman, amb utensilis de dentista tot foradant la càries amb l’objectiu de trobar el nirvi i provocar una explosió de dolor.
Per tant, cada vegada que vaig al dentista no puc deixar d’associar els aparells i les renous característiques que emeten amb l’escena de la tortura provocada pel criminal de guerra nazi interpretat per Lawrence Olivier. Els dentistes, com en la pel·lícula Buscant a Nemo, se’m van quedar gravats negativament abans de veure Marathon Man.
De petits, la meva mare ens duia a la consulta del doctor Mir. Era un home -o així el record- calb, amb papada, amb aquella bonhomia morfològica d’Alfred Hitchcock i proveït d’una veu entre terrorífica provocada per una operació per extirpar un càncer de laringe. La veu sortia d’un forat del seu coll i era com si l’aire que la feia audible manés d’una canya. Per tal de compensar la via doble de terror entretenia els infants amb un petit ninot de plàstic tou que, ara no ho sé precisar, representava un home vermellós i borratxo o un fumador feliç.
Devia fer el seu efecte perquè encara que recordi la consulta del doctor no ho puc associar a cap dolor insuportable i sí a una pèrdua del gust per culpa de l’anestèsia. El doctor Mir va crear nissaga.
Un conegut empresari ferrerienc va acudir a la consulta d’un dentista de Madrid i, quan aquest va saber que era de Menorca, va ser honest i es va estranyar que hagués recorregut als seus serveis quan tenien a l’illa el millor odontòleg d’Espanya en la figura del doctor… Mir. Un fill? Un nét? Deu conservar el ninot de plàstic per tal de fer menys traumàtica la visita infantil al dentista? Es podria alçar un museu d’aquests objectes lúdics històrics que van alleugerir la por dels més petits (o van incrementar-la).
A Barcelona ho tenc millor. Vaig a la clínica de la meva amiga la doctora Ana Chávez que, per acabar-ho d’adobar, té la seva consulta a pocs metres de ca nostra. A Menorca se’m fa més difícil i m’he acabat decantant per una odontòloga de Ciutadella que ens entra a la mútua Adeslas de Muface.
Ho dic perquè a vegades, poques vegades, els dentistes et venen a veure a tu. M’ha passat només dos cops i tots dos protagonitzats per un lector. Els lectors -i també, és clar, les lectores- són fonts eternes de simpaties i satisfaccions. Som a l’Illa del Rei. Gaudint de l’ombra de l’esplanada d’ullastres després que T. hagi fet el seu taller que uneix l’art contemporani i el tèxtil i que ha tingut un èxit brutal. Bevem una cervesa i s’asseu a la nostra taula el dentista. Ha llegit els meus llibres i n’és un fan, sobretot de la novel·la El laberint de les girafes. És molt amable i atent. Parlam de literatura i també de la seva professió. Fa feina a la Clínica… Mir i està especialitzat en els més petits. Se’n va perquè està en un altre grup i ha vingut amb criatures.
Sempre se’t queden coses a demanar i, la meva, era la següent: encara conserven a la clínica Mir la figura del borratxo o del fumador per tal d’entretenir els al·lots?
