“Tota la meva vida ha estat així; un mineral que volia ser una bèstia.”
Eduard Riudavets / Ciutadella – Us confessaré que no sé prou bé els motius pels quals he obert la ressenya amb aquesta frase que també, gairebé, encapçala la novel·la. Potser perquè durant segles els coralls, que tenen un paper cabdal en la narració, van ser considerats minerals, tal volta perquè per a mi defineix la història que Marc Artigau ens conta a Aurora.
Ara pertocaria fer-vos un resum de l’argument. Em limitaré a traslladar-vos la sòbria sinopsi que el mateix llibre ens ofereix: La vida de l’Àngel ha quedat lligada per sempre a l’Aurora i als coralls vermells. L’ha estimada i detestada com no sabia que es podia fer. Als coralls els deu tota la resta.
Sabeu, els que habitualment llegiu les meves ressenyes setmanals, que són molt curós en no desvelar res que pugui espatllar el plaer de la lectura. Si més no, crec que si puc afegir que l’escenari és una petita vila marinera i que els personatges principals viuen immergits en una mena de boira personal. No sé explicar-ho d’una altra manera.
És, d’això no en tinc cap dubte, una història d’amor. Un amor tan profund com tòxic en el si d’unes insanes relacions familiars. Però, al cap i a la fi, amor.
I de rerefons, el mar.
“Els pecats es deixaven a terra i a la mar les normes eren unes altres.”
Sincerament, no és una novel·la amable. Crec que Artigau pretén tot el contrari. Passa a passa van caient, un rere altre, els vels, i cada vegada allò que inicialment semblava ser d’una manera es converteix en quelcom força diferent. El nostre esguard canvia lentament, suaument, i el que inicialment podíem veure quasi com un quadre idíl·lic acabà convertint-se en una espiral malaltissa i finalment, sense més embuts, infernal. Tot i que l’infern també pot arribar a ser una eixuta rutina, “… una normalitat que era única, exclusiva.”
M’està resultant difícil avançar amb aquest escrit sense entrar en detalls. Tanmateix, us parlaré de sensacions. Aurora és una novel·la brillant, tant que aconsegueix el que es proposa: fer-nos sentir la incomoditat que sacseja, que emocionalment colpeix. Possiblement, n’estic fent una lectura equivocada, però a mi, a moments, m’ha fet sentir incòmode. Així és la vida. Tots hem conegut situacions que produeixen desassossec. I d’això en neix, almenys, el coneixement que no tot és fet de mel i sucre.
Tot i això, no us vull donar una falsa impressió. L’autor no jutja, simplement narra. Són els nostres ulls, i la nostra història, que hi posen la resta.
Escrita en primera persona, és l’Àngel qui ens parla. Ens fa partícips de les seves descobertes, de les angoixes i pors que l’envolten, de les seves batalles, de les victòries i derrotes que el fan ser com és. Del corall que és repte, meravella i risc. De l’ofegor que l’amor sense mesura pot provocar, de què a vegades l’amor pot ser una teranyina, de què cal aire per poder viure. Això no obstant, una vida, per molt turmentada o esquifida que sigui, és una vida.
Hi ha novel·les que, tot llegint-les, et reafirmen en allò que sabies i creies, d’altres remouen qualque cosa al teu interior i et forcen a anar una passa més enllà, a qüestionar tòpics i aparents veritats fins llavors inamovibles. Ambdues poden ser plaents, però personalment gaudesc més de les que m’inquieten. Una mar plàcida pot ser avorrida, sota una tempesta mai ho és.
Acabaré tal com he començat. Amb una cita textual:
“No hi ha cap redempció quan passen els anys, com a molt si hi ha sort es pacta amb l’oblit.”
