Bep Al·lès / Ciutadella – Aquesta festa del llibre portarà una novetat bibliogràfica important. Es tracta del llibre “Ciutadella quan érem infants i joves” en el que participen una pluralitat de veus: Pau Faner Coll, Bosco Faner Bagur, Gustau Juan Benejam, Carme Mesquida, Josefina Salord, Pere Marquès i Roser Seguí, Josep Portella Coll i Antònia Gomis Bosch, amb una presència simbòlica de Joan F. López Casasnovas, que va iniciar amb tots ells el projecte. Parlam amb Josep Portella que ha coordinat l’edició en la col·lecció “Quaderns de Folklore”
Per què un Quadern?
És cert que aquest recull de memòria podria haver aparegut en un llibre singular, però ho fa en la col·lecció Quaderns de Folklore. És així perquè la vida de la gent, la vida al carrer, la vida a la fàbrica, la vida a la festa… configura un univers de relacions humanes que van creant el que anomenam cultura popular, folklore. No debades, el folk (poble) i el lore (coneixement, saber) no són res més que el corpus expressiu de la cultura compartida per una determinada comunitat. L’expressió d’aquest saber es manifesta públicament a través dels elements verbals que en qualque moment els folkloristes deixen per escrit: les llegendes, els contes i rondalles, la parèmia, el cançoner, l’onomàstica, els acudits i anècdotes, els balls, la música, els rituals vinculats o no a la religiositat popular. Emperò també hi ha tot un món de coneixement que no entra en aquests subgrups més formalment expressius, que no és altre que la vida en comú. Com que la vida en comú muda contínuament, i ara cada cop amb una periodicitat més freqüent, queda fixada en el pas del temps. La vida en comú dels anys seixanta no té res a veure amb la que vam viure als anys noranta o la que vivim ara. Això no obstant, sí que hi ha uns eixos fonamentals que vinculen el pas del temps: nosaltres mateixos i l’espai en el qual vivim.
És una Ciutadella Vella del segle XXI?
Com a referència llunyana tal vegada un poc sí. Tenc la idea que escrivim sobre el nostre passat comú quan ens temem que es perdi per sempre. Ens sembla que fixar a través de la paraula aquells anys que ja no seran mai més és una necessitat quan ens adonam que el temps ha passat. Crec que amb la literaturització dels nostres records no feim altra cosa que crear vincles amb el present i el temps que ha de venir, la nostra memòria és com el fil que uneix el temps i l’ofereix a la memòria col·lectiva. Quan llig Ciutadella vella de Joan Benejam o Principi i prostes de Fernando Ortiz, o Els meus primers quaranta anys de Francesc Borja Moll, no em costa transportar-me en el temps i descobrir i imaginar-me com era la vida a Ciutadella en el passat i què hi queda avui. En els moments de canvi de paradigma existeix la necessitat de recordar com va ser abans. Des d’aquests anys cinquanta i seixanta que recordam ja hem viscut canvis socials d’importància: el primer seria el despoblament rural i l’inici el turisme de masses; el segon seria el produït en la transició política i l’entrada en un període de conquesta de llibertats; ara vivim el de la globalització, la comunicació electrònica i la definitiva turistificació dels nostres pobles, com no hem de voler recordar com era abans? A més, és el moment que la generació dels anys cinquanta ho ha de fer.
Com va sorgir la idea?
La idea de crear un relat d’aquella Ciutadella de quan érem fillets i joves ja fa estona que rodava dins el cap. El fet que les persones amb les que vaig parlar la captessin tot d’una i hi volguessin participar va ser el percussor de posar-la en marxa. El resultat ha estat un llibre col·lectiu sobre un tema comú: com víviem nosaltres aquells anys. Per donar unitat als relats de cadascú vam acordar una espècie de guió que hem seguit: la família, la casa o cases on vam viure, el carrer, la vida al carrer i al barri, l’escola, el temps d’oci i de festa, els amics i amigues, l’accés al món del treball o dels estudis, el despertar de les vocacions. Perquè fos un retrat complet, que no ho pot ser mai, vam intentar compaginar veus masculines i veus femenines, també participants de zones diferents del poble i un ventall d’edat que suma quinze anys entre els més gran i el més jove, quinze anys que és el que diuen que dura una generació. Hi ha persones ja més que reconegudes com a escriptors, com Pau Faner; altres que es dediquen a escriure des de fa anys, com Gustau Juan, Joan Bosco Faner, Fina Salord, o jo mateix; altres que escriuen en públic per primera vegada, com Pere Marquès, Antònia Gomis, Roser Seguí, o l’abadessa de Santa Clara, Carme Mesquida. El nombre veus està condicionat per les dimensions que es volien donar al llibre. N’hi podia haver més, és clar, però pens que el ventall de vivències és prou gran com per descobrir el món que vam viure. He de dir que en la idea inicial també hi participava Joan López Casasnovas, al final hem optat per a recuperar un article llarg que va escriure l’any 2006 i que es publicà al Diari de Balears, on conta diferents aspectes de la seva infantesa.
Costa molt escriure de la pròpia vida?
A unes persones els costarà més i a altres menys. Per a tots, aquest exercici és difícil, perquè solem ser gelosos dels records que han conformat la nostra manera de ser i els servam en una esfera privada de la qual gairebé mai no sortiran. Per això, a totes les persones que s’han obert per contar-nos aquells primers anys de la seva vida els hem d’agrair la seva transparència. És clar que a tots encara ens quedaran records per seguir guardant dins el nostre món interior, convençuts que no interessen a ningú i que no aporten res a aquell món que intentam fixar en un àlbum de fotografies inexistents. A més, la seva lectura actua com a palanca en la ment del lector que se sent convidat a afegir els seus propis records a allò que llig.
Quan tindrem el llibre?
El llibre es presentarà el dia 19 d’abril en un acte que tindrà lloc al pati de ca’n Saura, o dins si és que plou. Serà a les 19.00 h per coordinar-ho amb altres actes que hi ha aquell dia. L’endemà serà a les llibreries i per la Festa del Llibre al lloc que treurem al carrer.
