Eduard Riudavets / Ciutadella – Un cataclisme inconcebible fa desaparèixer la serra de Tramuntana de Mallorca. Però el món continua endavant i, malgrat tot, també ho fa la major part de la població de l’illa, que afronta una reconstrucció tan salvatge com quimèrica.
Vet aquí el breu resum de l’argument d’una novel·la absolutament excepcional. Pel contingut, pel llenguatge, per la trama. Contra el món, de Pere Antoni Pons.
Si més no, cal deixar clar que no ens trobem davant una distopia. És el nostre món, el d’ara, el que ens dibuixa la novel·la. Amb totes les contradiccions, mancances, traïcions, pèrdues, submissions i fracassos que ens envolten. El cataclisme és, malauradament, només una qüestió de grau.
La narració gira entorn de tres amics, si bé altres personatges també hi tenen el seu paper, que exemplifiquen les misèries d’una societat econòmicament espoliada, políticament sotmesa, culturalment ofegada. La nostra societat.
Així, Pere Antoni Pons ens posa el mirall al davant i ens fa contemplar la realitat amb tota la seva cruesa:
“… ja ens la sabem de sobres, aquesta cantarella sobre el turisme com a font de riquesa, sobre el creixement urbanístic i demogràfic com a símbol del benestar. Fa com a mínim setanta anys que passa el mateix, aquí: uns pocs fan fortunes a costa del cretinisme i la por de la majoria. D’explotar el personal en diuen donar feina, de repartir quatre almoines en diuen generar riquesa.”
Efectivament, a les pàgines de Contra el món toparem amb la massificació turística, amb la destrucció salvatge del territori, amb l’explotació laboral, amb el fenomen de la immigració, amb la conxorxa entre poder polític i econòmic, amb la perversió de la informació periodística, amb les lluites ecologistes, amb el paper de l’art i la seva mercantilització, amb el masclisme… Tanmateix, i això, per a mi, és gairebé prodigiós, aquesta proliferació de conceptes no malmena, en absolut, l’interès de la trama. La novel·la es llegeix amb un ai al cor, amb inquietud, amb el desassossec que ens provoca una intriga perfectament ben teixida, amb un rosari de derivades que ens parlen de l’amor i el desig, del trencament i la solitud, de l’amistat i les relacions familiars…
Per altra part, i això és fonamental, els personatges no només són versemblants sinó també propers. Les seves veus ens immergeixen en un oceà de vivències, reflexions, records… A més, de qualque estranya manera que no sé explicar, l’autor aconsegueix que ens resultin coneguts, que tinguem la sensació que els tenim al nostre voltant. Fins i tot els més menyspreables. I, de fet, és així. O potser no és cert, a tall d’exemple, que tots hem sentit a grans oligarques publicitant els seus tèrbols negocis com a mesures gairebé filantròpiques?
“El Rei Mides fent de bon samarità, t’ho imagines?”
Si aquesta ressenya fos un d’aquells comentaris de text que em feien fer a batxillerat i on se’m demanava que definís la temàtica en una sola paraula, ho tindria clar: cobdícia. La cobdícia infinita, insaciable dels que ho tenen tot i en volen més, la cobdícia amb què hem vist gestionar la recent pandèmia, les guerres, les crisis econòmiques. Cobdícia.
“Hi ha esperança, en la devastació. Perquè la devastació és generosa.”
I tot plegat amb una prosa sovint sarcàstica, sovint evocadora, en tot moment engrescadora. Però, sincerament, no sé si he sabut fer justícia a aquesta novel·la que avui us recoman, almenys esper haver-vos sabut transmetre quant de molt m’ha agradat. M’ha entusiasmat, i m’ha indignat.
I això està bé, perquè la indignació fa obrir els ulls, revifa la rebel·lia, i la rebel·lia, malgrat la catàstrofe i el desànim, és més necessària que mai. Esper que us passi el mateix quan llegiu Contra el món. Llegiu-la, sisplau.
