Raymonde Calvo / Felanitx – El meu retorn a Mallorca va ser una mica complicat. La mar estava agitada aquell diumenge de l’àngel i vàrem partir, amb un autocar, des del port tancat de Ciutadella cap al de Maó. La Tramuntana bufava de valent. Deixava enrere uns dies de goig, de moments entranyables compartits amb la família.
Tot i el nombre creixent de persones que la visiten, Ciutadella conserva encara aquell encant on es respira una calma reconfortant. Com m’agrada passejar pels seus carrers impol·luts o simplement seure a la terrassa d’un bar i mirar passar la gent per poder xafardejar un poc amb la meva filla i el meu gendre ciutadellenc: – ”patati i patata”, com diu la cançó de Jacques Brel. També saludar els coneguts, alguns vinguts de Mallorca, amb qui empatar la xerrada. Tot plegat em transportava al temps llunyà on el poble del meu marit a Mallorca i el meu a França eren també plens de vida i que malauradament avui tan l’un com l’altre semblen adormits perquè la gent hi viu de portes endins.
El divendres Sant vaig assistir a la processó del Sant Enterrament -em va fer gràcia sentir que la gent li deia “professó”. Em va agradar molt per la seva senzillesa i solemnitat. Les veus precioses de les dues corals i les musiques que acompanyaven em varen fer posar “pell de gallina”. A més, res de multituds ni d’espectacle com les que fan a Palma, que s’han convertit amb una atracció turística més.
Enguany he vist que els bujots reflectien la preocupació creixent dels ciutadellencs per a la massificació així com també el fenomen de l’especulació a Menorca. És molt difícil resistir-se a la pressió dels guanys fàcils. I m’ha fet recordar un extracte del “Libro del buen amor” de l’Arxipreste de Hita (1283-1350) totalment vigent, que diu: “el dinero es del mundo el gran agitador, hace señor al siervo y siervo hace al señor, toda cosa del siglo se hace por su amor”.
També he assistit a la biblioteca municipal, en qualitat d’oient, a la trobada del “club de les males paraules”. Una tertúlia dirigida magistralment per n’Isabella que he trobat molt interessant pel seu rigor en la forma i en el fons del seus continguts. Un espai d’intercanvi d’idees, de creació i d’aprenentatge del món de l’escriptura.
El concert al Seminari ofert pel Trio Lied també ha estat magnífic. Gràcies al repertori escollit i interpretat amb molta cura i mestria per les seves integrants, he descobert una compositora mallorquina. Es tracta de la pianista Matilde Escalas Xameni (1870-1936). Una dona moderna, creativa i silenciada que desenvolupà la seva carrera entre Paris i Barcelona. Però els estius sempre els passava a Mallorca. Es relacionà amb grans artistes de l’època com ara els músics Isaac Albèniz i Eric Satie, així com amb el pintor Santiago Rossinyol que la va immortalitzar a un dels seus quadres on hi toca el piano. Una artista molt injustament poc coneguda a la seva illa natal. Un exemple més de les dificultats de les dones de talent d’aquell temps per obrir-se camí en un món masclista i intolerant.
El dia abans de la meva partida vaig delitar-me amb la comèdia del meu admirat Ponç Pons titulada Lokus. Quin talent per aconseguir tractar amb humor uns temes tan profunds i seriosos com la depressió, la vellesa, la solitud, l’amistat, el sexe, però al mateix temps ésser capaç de donar un missatge d’esperança, de ganes de viure i de somnis. La incorporació oportuna de les cançons de Jacques Brel m’ha agradat molt. És clar, és un dels meus cantants favorits!
I per acabar vaig estar a temps de poder tornar a contemplar les agulles del quadrant del rellotge de l’Ajuntament, -que tornava a tenir corda-, marcant l’inexorable pas de les hores de la nostra vida.
