Joan Pons i Pons / Barcelona – Com que a Madrid no tenen cap edifici icònic o cap monument amb personalitat pròpia com si tenen a París -la Torre Eiffel-, a Nova York -l’Estàtua de la Llibertat-, a Roma -el Coliseu-, a Londres -el Big Ben-, a Bilbao -el Guggenheim- o a Barcelona -la Sagrada Família- diuen que el batle de la capital vol fer-ne construir un per posar-se a l’alçada d’aquestes carismàtiques ciutats com si els edificis històrics o els monuments icònics es poguessin comprar.
Madrid és una ciutat trista en aquest sentit i en molts d’altres. Totes les capitals del món estan a la vora de l’aigua, ja sigui un riu o la mar i, Madrid, al costat d’un riu sec com és el Manzanares. I la raó d’estar a prop de l’aigua és molt senzilla. L’aigua és una autopista de comunicació. Per tant, les capitals de tot el món, s’han posat a la vora de l’aigua -dolça o salada- per comunicar així la metròpoli amb la resta de pobles i ciutats del seu territori. Washington, riba del riu Potomac; París, riba del Sena; Londres, vorera del riu Tàmesi; Tòquio, badia de Tòquio; Moscou, riu Moskvà. Hi ha excepcions entre les capitals dels principals estats? El Caire? La ciutat travessa el riu Nil. Berlín? Per l’espinada dorsal de la ciutat flueixen els rius Spree, Havel, Panke, Dahme i Wuhle. Pequín? La capital de la Xina comunista? No, no és travessada per cap riu i, com Madrid, té l’aigua corrent enfora. La raó s’ha de cercar en un zel immens a l’hora de protegir-se dels enemics com ho testimonieja que a poc més de setanta quilòmetres s’estén la Gran Muralla Xinesa. Però Madrid? De qui s’havia de protegir? Dels tàrtars, dels mongols, dels lusitans? La raó és més banal, superficial i capriciosa.
L’any 1561, Felip II va decidir traslladar de forma permanent la cort a Madrid perquè aquella insignificant ciutat i els seus voltants eren un extraordinari vedat de caça. Una decisió personal reial que no mirava el bé comú i, per tant, que excloïa la necessitat de comunicar la capital amb la resta de ciutats importants del regne i amb la mar. I des de Felip II a Felip VI. Tots els representants de la cort situada en terra seca Madrid han viscut aquesta reconstrucció artificial i centralitzada de la grandesa. Comunicacions artificioses, costoses i deficitàries -AVE, pont aeri Madrid-Barcelona-, recorreguts irracionals fets damunt el mapa per la mà tremolosa d’un embriac -Corredor Atlàntic i Corredor Mediterrani passant per Madrid!-, autopistes sense peatges pagades amb els impostos de tots els espanyols quan els menorquins, per exemple, obligats per la insularitat a sortir de l’illa per mar o per aire, ens cobren preus desorbitats a l’hora de viatjar.
Madrid és tan trist, dopat i vitaminat per l’estat que ni tan sols té un dia assenyalat reconegut a nivell internacional. Dia 15 de maig serà la festivitat en honor a Isidre el Llaurador o de Madrid. Sabeu quin serà el plat principal de la festa? Les corregudes de toros, les tortures públiques d’animals nobles i indefensos que seran televisades i victorejades pels espectadors a la plaça, entre ells les autoritats que han creat aquesta grandesa artificial que s’alimenta dels doblers de tots els espanyols. He pensat tot açò mentre passejava pels carrers pletòrics de Barcelona durant aquest passat Sant Jordi. Com es poden entendre dos països tan diferents quan un té com a festa nacional la tortura d’animals i l’altre posa l’èmfasi en les flors i els llibres? Impossible l’entesa. I quan entenguem aquesta incompatibilitat històrica començarem a entendre el problema d’Espanya i a trobar-hi solucions.
