Joan Pons i Pons / Barcelona – Quina has armat, Bruce. Sempre et recordaré ficat dins una ràdio portàtil a piles, enxubats en una d’aquelles tendes de campanya que pudien a peus i a suor humana on hi dormíem quatre o sis soldats plantada en una tanca de la bateria de costa de Son Olivaret, a Ciutadella, durant unes maniobres militars dels regiments d’artilleria de Menorca consistents a disparar canonades a la mar de manera indiscriminada i després de complicats i absurds càlculs matemàtics.
El locutor deia que havia sorgit una nova veu a Amèrica, que eres el nou Bob Dylan i que et menjaries el món. No vaig fer gaire cas a aquesta predicció. No m’ha agradat mai Bob Dylan, com tampoc m’ha agradat mai Velázquez o Picasso; detest la perfecció. Però aquella ràdio ens servia com a evasió i, per tant, estava, durant el nostre temps lliure, sempre encesa i tu, estimat Bruce, eres el protagonista vingut de l’oest tot cantant una vegada rere l’altra The River i la resta de cançons de l’àlbum que contenia quatre discos en format vinil. Era l’any 1980 i, per acabar d’empastar, eres guapo o ho semblaves a la coberta del disc; un vaquer, un cantant country electrificat de mirada trista (i no us cregueu els homes heterosexuals quan us diguin que no els importa la bellesa dels altres homes heterosexuals) i no era el primer, sinó el cinquè àlbum que havies publicat encara que aquest doble era el trampolí a Europa: “Provinc de l’interior d’una vall / On, quan ets jove, senyor / T’eduquen amb l’objectiu que facis allò mateix que va fer ton pare”.
Oh, Bruce! Llavors encara no havia llegit Ortega y Gasset però vaig sentir que em plagiaves! Em trobava en la mateixa situació i ser manobre, contractista d’obres en un futur, era la feina al qual estava destinat. I em vaig rebel·lar contra el meu destí, és clar, i per açò puc escriure aquestes línies; però va ser dolorós, sempre és dolorós quan trenques la línia marcada, dibuixada de groc o de blanc enmig de la carretera, per damunt la qual, com un acròbata motoritzat, estaves destinat a circular. “Mary i jo ens vam conèixer a l’institut / Quan ella tenia disset anys / Conduíem enfora d’aquesta vall / Cap allà on els camps eren verds / Davallàvem fins a la vorera del riu / I en el riu ens capbussàvem / Oh, a la vora del riu fèiem l’amor”.
Canvia el nom personal i el riu per la mar i aquella acabaria sent la meva història. Déu meu, i han passat més de quaranta anys i has conservat aquella dignitat que transmeties, tens uns amics poderosos que es fan estimar i que visiten el monestir de Montserrat, el símbol de Catalunya, i mostren respecte per l’abat i véns a Barcelona -deixant fora de la gira mundial Madrid ja que no han tingut cura del seu riu i l’han deixat assecar- i fas un concert memorable a l’Estadi Olímpic de Montjuïc Lluís Companys, i sense voler l’armes amb les salutacions al públic català en les quals mostres amor per Barcelona i per Catalunya i que han estat tergiversades, manipulades i deteriorades per una televisió pública com ara l’espanyola i per La Vanguardia. I obres el concert amb la cançó No surrender (Sense rendició), una picada d’harmònica a Catalunya, i redéu, quanta raó tens: “Hem après més d’un disc de tres minuts / del que mai hem après a l’escola”.
RIU. Corrent natural d’aigua procedent de les muntanyes i que aflueix a la mar o a un altre corrent sense estar subjecte a les pluges.
