Epigrama Per Joan Pons i Pons

Joan Pons i Pons / Barcelona – La Dama Blanca (malnom creat pel poeta i professor universitari Eduard Sanahuja) hi torna. Torn i retorn com una pilota en una partida de ping-pong. On i quan va començar aquesta obsessió cap a la meva persona? Al Seminari de Ciutadella. Principis dels anys setanta. La Dama Blanca estudia per capellà i sis al·lots de Ferreries i un des Migjorn Gran hi som d’interns. Encara que, després d’aprofitar-se de la institució els deixarà tirats, la Dama Blanca desplega la rivalitat existent, i molt viva en aquella època, entre Alaior i Ferreries. L’anomenam guixó -tots els seminaristes i religiosos seran batejats amb àlies (Es Corb Negre, Cara de Mort, Cul Gros…)- i el futur poeta ens escup el malnom inventat a la seva localitat gràcies a l’alta natalitat –xinos– i un altre de nou inspirat en l’arribada a l’illa d’una raça porcina que va substituint els exemplars negres o faixats de tota la vida per uns altres de vermellosos o rosats.

Com que els ferreriencs rebem el malnom de panxes rotges, la Dama Blanca, hàbil amb les paraules, fa la feliç associació i de panxes rotges -malnom que lluïm amb orgull- passam a porcs de panxa rotja primer i, després, simplement porcs.

Per la nostra banda no havíem posat cap malnom a la Dama Blanca. Per aquella època es feia dir Poncio i no havia de menester cap reforç cromàtic.

L’associàvem a Ponç Pilat, el governador romà de la província de Judea que s’havia rentat les mans desentenent-se de la sort de Jesucrist. L’imitàvem quan no ens veia (sí, d’acord, érem infames, teníem entre deu i onze anys i era la nostra manera de canalitzar la frustració i els maltractaments físics i psicològics que rebíem per part dels religiosos i dels seminaristes) i ens fregàvem les mans de manera avariciosa. En Poncio ens encalçava i, si ens agafava, cosa que passava poques vegades perquè érem ràpids i ell poc dotat per als esports, ens envelava un toc al cap amb els nusos de la mà. És el que ha continuat fent la resta de la vida: desentendre’s dels problemes polítics i socials, tancar-se dins la seva torre poètica de marbre, rentar-se les mans i, de tant en tant, envelar un calbot. Va passar al menjador. Els seminaristes -l’excepció eren en Gabriel Morlà, Bielet, de Ferreries, una persona bona i excel·lent futbolista que va fer la seva exitosa carrera a les files del CE Ferreries, i n’Isaac Melis, vital i empàtic i que va fer una curta carrera com a cantautor- no volien que els set empestats seguéssim a la taula comuna. Un dia, però, o perquè no el vam reparar o perquè el vam voler provocar -no s’atrevia a maltractar-nos quan hi havia religiosos a prop- ens vam seure tots set al seu voltant i ens vam disposar a dinar. En Poncio ens va mirar i ens va dedicar un dels seus epigrames: “No sabeu que els porcs no poden compartir taula amb els ocells?”.

No sé qui dels set va tenir la pensada, tal vegada vaig ser jo, o en Carles Martí, el nostre líder, o en Joan Barber, el més seriós i intel·ligent, o n’Andreu Febrer, una esquelleta, o en Cristóbal Torrent, que se les empescava totes i va acabar malament, o en Joan Doblas, que se’n fotia de tot, o el migjorner, n’Antoni Moll, tranquil i pausat que tenia -va morir massa jove- una saviesa punyent, però el cas és que es va sentir una veu infantil: “No et preocupis, Poncio. Ens n’anam volant”.

EPIGRAMA. Poema breu i enginyós generalment satíric. Pensament expressat amb brevetat i agudesa.