Joan Pons / Barcelona – Els menorquins ens barallam per una hac, ens barallam per una agulla, ens barallam per qui pot pujar o no damunt un cavall els dies assenyalats i d’aquesta manera no ens barallam per les coses importants com ara la massificació turística, l’accés a l’habitatge, l’atur juvenil, la crisi de la classe mitjana, l’agonia i el desprestigi de la llengua catalana, la corrupció dels polítics i de les estructures de l’estat, el doble centralisme de Palma i de Madrid, l’absència d’inversions per part d’aquestes centralitats, la manca d’imparcialitat de la majoria de mitjans de comunicació amb l’excepció d’aquest setmanari exemplar que enguany compleix vuitanta anys: felicitats, Setmanari El Iris! Saviesa popular insular. Aquestes baralles les provoquen la majoria de vegades les mateixes administracions i els menorquins ens sentim víctimes d’una estratègia de divisió i de dispersió d’interessos i d’objectius que no només afebleix la ciutadania sinó el nostre futur com a comunitat. Un dia tornarà a ser la lletra hac, ara que s’atraca Sant Joan -cada vegada falta menys!- el paper de les dones a la festa i, en aquest instant, l’agulla. Ho anunciava el mateix conseller de Cultura del Consell Insular, l’eficient i feiner Miquel Àngel Maria. “La Aguja de la Giganta” ha estat sostreta de la seva ubicació privilegiada de la platja de Mongofre i, en el seu lloc, hi ha posat un cartell de cartó enginyós i, per a molts, ofensiu: “Aguja go home!!!”, una barreja de castellà i d’anglès que hauria de donar pistes als investigadors. Ja he exposat la meva opinió sobre aquesta obra artística que em sembla afortunada i de gran qualitat artística i també he mostrat la meva estupefacció pel fet que, sent una obra de land art, d’art efímer, hagi romàs durant dotze anys en una reserva natural quan a la resta de menorquins no ens deixen estendre una tenda de campanya a cap platja. Per tant, m’agradaria molt, i em semblaria una acció artística sorprenent i impactant, que hagués estat la pròpia artista qui s’hagués endut l’obra a ca seva (“Aguja go home!!!”), farta de l’enrenou, que a vegades provoca vergonya aliena entre els pocs experts en art contemporani que a Menorca hi ha. L’obra havia estat cedida al Consell Insular de Menorca tot tancant un esperpent en el qual es va veure involucrat, o que va provocar, l’Institut Menorquí d’Estudis que és un organisme conservador intensament dopat per les administracions i que sempre, des dels seus inicis, ha menyspreat l’art contemporani i que ha qualificat els artistes de diletants quan és una branca del coneixement igual d’estricta, estructurada i potent com ara la filologia, la història, l’antropologia, la física, la medicina o la química. Quan deixarem de fer el ridícul? Quan decidirem quina societat insular volem? Noam Chomsky ja ens ho va demanar: “Volem tenir una societat d’individus lliures, creatius i independents, capaços d’apreciar i d’aprendre dels èxits del passat i contribuir a ells, o volem gent que augmenti el PIB?”.
Si has menyspreat l’art contemporani i els artistes, com és que ara aquest tema és tan important? O és que s’apropen eleccions i, com que cap partit polític té propostes que contribueixin al canvi i al progrés se centren en la lletra hac, amb qui pot qualcar o no els cavalls o si l’art efímer ha de ser efímer o permanent? I els responsables de la sostracció? Si és una acció artística, aplaudiments o xiulada. Si és una gamberrada, clatellada. O un bon becastem, com dirien els menorquins antics de després de la daurada administració britànica que va donar soldats, artistes, científics i comerciants.
BECASTEM. De l’anglès backstamp, ‘clatellada’.
