Miriam Triay / Maó – Erola Arcalís (1986) és una apassionada de l’art menorquina que, després d’haver estudiat un Màster de Belles Arts especialitzat en fotografia al Royal College de Londres, va traslladar la seva residència a la ciutat britànica. Ara, i després de tota una vida vivint de i per l’art, la fotògrafa fa la seva primera exposició a casa. En aquest cas, es tracta d’una mostra col·lectiva, amb molts altres artistes de diferents països del mediterrani. Una exposició en la qual, a més, és l’única menorquina.
FUGINT DELS CONVENCIONALISMES
Arcalís va començar el seu camí per l’art professional quan, després d’haver estudiat una carrera a Barcelona, va decidir agafar-se un any sabàtic i començar a viatjar. Durant aquell temps la va acompanyar una càmera per captar diferents moments que es convertirien en grans records. Una companya que, després de finalitzar els viatges, es va convertir ja en una indispensable. “En l’any sabàtic que vaig anar d’una banda a l’altra fent fotos, em vaig adonar que volia i necessitava submergir-me dins aquest món de la fotografia”.
Així, tornant a la ciutat comtal, va començar a estudiar al Grisart. “Per desgràcia l’any en què vaig entrar al centre acabaven de llevar el laboratori fotogràfic. Açò només em va donar l’opció d’aprendre fotografia digital, abandonant l’analògica. Ho vaig provar un temps. Però era una fotografia massa comercial i convencional, no em va agradar”. Just poder va partir fora, a un centre on sabia que encara hi havia laboratoris fotogràfics i on encara s’ensenyava la fotografia analògica que tant li interessava; el Royal College. “Allà vaig trobar el llenguatge que m’interessava. I aquest no era només fotogràfic, també abraçava l’escriptura i el vídeo. Era un concepte més ampli”.
EL NAIXEMENT DE L’ART CONCEPTUAL D’EROLA ARCALÍS
“El meu art és difícil de definir. La gent sempre em diu ‘tu ets fotògrafa’. I per jo aquesta paraula no defineix ni el que faig ni el que som. Està clar que la fotografia és un mitjà essencial per jo, sobretot quant a tècnica, però l’empr d’una manera diferent del que és convencional. No és documental, no és periodística, és un recurs més per poder contar una història. La fotografia que jo faig és molt abstracta. És poc representativa. És més conceptual”.
Es tracta d’una forma de concebre i manifestar l’art, essencialment a través de la càmera o l’equip fotogràfic que sigui, però no és la fotografia que acostumem a veure i estudiar. És un concepte que Arcalís ha anat desenvolupant amb els anys i l’experiència. “En el meu art he trobat l’equilibri entre una part més emocional, personal, i una part més conceptual. Per jo és molt important que ambdues hi siguin. Perquè no s’entén l’una sense l’altra”. És, en definitiva, la seva manera de contar històries, el seu recurs per expressar.
Però, expressar el què? “Tenc una certa tendència a interessar-me per coses que d’alguna manera connecten amb la memòria col·lectiva o la memòria històrica. Però, alhora que faig feina amb el significat que poden tenir els objectes a nivell memòria i història, també en faig amb el simbolisme d’aquests”.
‘ESTUDIS D’UN NAUFRAGI’
La part d’Erola Arcalís que el públic menorquí i visitant serà capaç de conèixer en l’exposició col·lectiva ‘Després del mediterrani’, es titula ‘Estudis d’un naufragi’, i és una obra directament relacionada amb Menorca. De fet, podríem dir que, i en certa manera, és un cant a l’illa, un homenatge.
Es tracta d’una part d’un treball més ampli titulat ‘Derelictes (i altres utopies)’, i va esdevenir a partir d’un record. “El projecte s’enfoca en la memòria d’un vaixell que va construir el meu besavi Paco durant els anys vuitanta, i que s’havia de convertir en la llar d’una comunitat utòpica. Però es va acabar cremant en circumstàncies misterioses”. A partir d’aquest moment de recordar, Arcalís es va interessar per la història del seu familiar, i va començar a documentar-se sobre el succés. La sorpresa va venir quan va veure que la informació era molt escassa.
“Vaig decidir acudir al lloc on el meu besavi havia estat construint el vaixell, i després de més de trenta anys, encara vaig poder trobar-ne restes”. De la memòria i la recerca neix, llavors, el projecte amb el qual ha estat treballant durant cinc anys.
Ara, una part d’aquest, resideix en l’illa del Rei. La part més fotogràfica i adaptada a l’espai. “M’agrada que els meus projectes puguin tenir un discurs amb el lloc expositiu, així que depenent d’aquest ho distribuesc i hi pos una cosa o altra”.
Si ‘Derelictes (i altres utopies)’ consta de vídeo, imatge i objectes físics, a ‘Estudis d’un naufragi’ “m’he cenyit més a la part fotogràfica. De fet, vam decidir amb el comissari Oriol Fontdevilla, que la meva part començaria amb una imatge d’arxiu, on es veu l’avi Paco construint la barca. Ell obre l’exposició”. De fet, una altra manera de presentar l’obra, es troba al Casal Solleric de Palma, on hi ha una altra part d’aquesta mateixa exposició, a cura d’Aina Pomar.
‘Estudis d’un naufragi’ neix de la història del seu besavi, però acaba desembocant també en un cant a Menorca i a la infància de l’autora a l’illa. Tot relacionat, d’alguna manera, amb les seves arrels. “Alhora també hi ha un homenatge a Menorca molt important. Jo record anar d’excursió i jugar amb les plantes, estar dins la tanca i anar experimentant amb els diferents materials que hi havia. Per tant, el joc artístic amb els objectes i restes que anava trobant per la tanca, d’alguna manera, també simbolitza aquests records”.
