Vigila amb mi Per Eduard Riudavets Florit

Eduard Riudavets / Ciutadella  – Fa uns dies que he acabat de llegir la novel·la i encara no me’n sé avenir. No és estrany que comenci, llavors, aquesta ressenya fent-vos partícips de la meva sorpresa: he empatitzat amb una assassina en sèrie. Això és el que ha aconseguit Anna Carreras amb Vigila amb mi. Després intentaré explicar-me, però ara anem a l’argument.

L’Emma no suporta la mediocritat. Per això quan la detecta en algú l’ha de matar. Ella és una pintora que espera el seu moment i somia amb una gran exposició que la faci triomfar en el món de l’art. Tanmateix, per aconseguir-ho s’haurà d’enfrontar a molts personatges mediocres…

Com en la seva anterior novel·la, Halley 2042, també comentada en aquesta secció, l’autora trenca amb tots els convencionalismes del gènere, en rebenta les costures. Fins i tot, amb Vigila amb mi va més lluny, de qualque manera ens ve a dir que ja n’hi ha prou d’aguantar impostures i que la legítima defensa té una definició molt més àmplia. 

Tot just començar la lectura topam amb la referència a Animal de Lisa Taddeo, això ja ens dona idea del camí que seguirà la narració. Efectivament, hi ha ràbia, i fúria, contra un món hipòcrita que perpetua i justifica opressions, desigualtats i misèries. I no només en l’estructura social, sinó també en les relacions personals.

Així, des del primer moment sabem del crim, coneixem la víctima i, de fet, és l’Emma, l’assassina, qui ens narra la història. No hi ha un misteri a resoldre, no hi ha cap mena d’investigació, hi ha el cru relat dels fets i les esmolades reflexions de la protagonista. 

“Encara ara hi ha una autèntica pandèmia de violència que els homes exerceixen contra les dones, i sempre comença amb aquesta premissa: tinc dret a controlar-te (…) Algunes dones són suprimides de mica en mica, i d’altres d’un cop de ploma.”

Per altra part, de bon principi, l’Emma ja ens avisa: “Aquest és un llibre per llegir amb una llibreta al costat”. Però, si bé és cert, que els seus pensaments introspectius tenen, com a mínim, tanta força com les detallades descripcions dels crims que perpetra, no ho és menys que tot plegat està embolcallat d’una mena d’humor corrosiu. 

“Les obres mestres no són res més que les restes naufragades de les grans ments. Aturo els aforismes perquè semblo Paulo Coelho fins al cul de LSD.”

En la meva més que humil opinió, la genialitat de Vigila en mi rau en el fet que l’autora no ens dibuixa la protagonista com una desequilibrada que pateix un trastorn psicològic, ans al contrari la veiem com una persona endreçada, metòdica i assenyada, que simplement neteja el seu entorn de personatges per a ella indesitjables. La normalitat del crim.

Ben pot ser que, arribats a aquest punt, algú esperi una valoració moral. Però, ni de bon tros! Estem al  davant d’una obra literària, no d’un manifest. La moral dins el calaix. Que l’Emma visqui l’assassinat com un alliberament personal i, fins i tot, com una mena de creació artística el que fa és descriure’ns la seva personalitat. 

En definitiva, una novel·la negra que he devorat, una novel·la farcida de referències a múltiples temàtiques (des dels mormons al karkubi), una novel·la on el retrat de cada personatge voreja la perfecció psicològica. Una novel·la que cal llegir.

Tanmateix, no puc acabar la ressenya sense incloure una darrera cita. Estic segur que n’entendreu el motiu.

“La cocaïna blava em va fer estudiar la pintura de la gran Clarice Linspector (…) Les cavernes del terror de la Clarice eren les meves.”