Josep Portella / Ciutadella – Ja saben que el cant de la cigala no és un cant, sinó l’enrenou produït pel moviment d’unes membranes de l’abdomen dels animalons, i que només fan els mascles, ja que la funció és atreure a les femelles. En el pic de l’estiu, les cigales omplen els boscos i les marines de Menorca amb la seva estridència. Formen part del paisatge sonor de l’estiu. Si un dia fessin silenci ho ben notaríem. Mon pare em contava que les cigales estaven condemnades a cantar sempre i que si deixaven de cantar es morien. Ja veis que els factors no s’han de posar en aquest ordre, ja que en realitat, és quan es moren que deixen de cantar, com ens passa a tots, tret del corn marí, que canta després de mort, sobretot s’hi bufam. Les cigales tenen mala fama gràcies a Samaniego, que va escriure aquella faula de la cigala que cantava tot l’estiu, despreocupada, panxa a l’aire, i la formiga, que aprofitava l’estiu per fer provisió d’aliment per passar l’hivern, i com, quan la cigala, morta de fam, va a demanar l’aliment que li sobra a la formiga amb el compromís de tornar-lo, aquesta li envela un bon sermó i li diu que na-nai de la xina. No sé si és exactament així, però fins aquí arriba la meva memòria. La lliçó que havíem d’aprendre era la importància de l’esforç, la prevenció dels temps futurs, el valor del treball, etcètera, que personificava la formiga, però és la formiga també personificava la cobdícia, la supèrbia, la falta de solidaritat, la poca empatia, la incapacitat de comprendre el malcap de l’altre a la que respon des de l’orgull i la censura, condemnant-la a morir de fam. Això passa amb freqüència en la nostra societat. La gràcia de la història és que la naturalesa ens diu una altra cosa: la formiga comuna viu només un parell de setmanes, per tant, aquestes que duran l’estiu arrepleguen els nutrients per passar l’hivern no en podran gaudir. Per la seva part, les cigales viuen durant molts d’anys sota terra i són tan treballadores com les formigues, complint amb la seva funció. Només quan són adultes surten de davall terra i s’enfilen als arbres per gaudir de la vida que les queda, reproduir-se i mudar. No debades, a l’antiga Xina, la cigala era símbol de resurrecció, felicitat, immortalitat i eterna joventut.
