Ara, al moment d’obrir aquest nou llibre de David Pagès, guiat sempre per la voluntat de compartir i de fer present la nostra riquesa cultural, som nosaltres els qui esdevenim les baules a què fa referència el títol. Al plaer de la lectura s’hi afegeix la nostra responsabilitat de saber-nos i d’exercir de baules que connectin el passat amb el futur que construïm. Els reptes, ho sabem, adopten sempre les formes d’un present complex, dinàmic i inèdit però el fons es manté inalterat si del que es tracta és de garantir la continuïtat i reafirmar la creativitat en tots els àmbits de la nostra cultura catalana per reconèixer-nos-hi plenament i per assegurar-ne el reconeixement en la seva aportació d’universalitat.
Pròleg de Josefina Salord.
David Pagès i Cassú (Sant Joan de Mollet, 1968), escriptor, professor historiador i activista cultural català, ha apostat pel gènere epistolar, en la seva nova publicació ‘Baules. Cartes generacionals’, editat per MMV Edicions, i amb pròleg de Josefina Salord. Des del setmanari hem pogut parlar amb ell.
Què ens pot explicar del llibre?
Durant gairebé tres anys hem demanat a descendents i estudiosos d’homes i dones referencials, tant per la seva humanitat i compromís cívic i ètic com per la seva trajectòria i obra —alguns de ben coneguts; d’altres, per les circumstàncies que siguin, potser no tant, però d’igual manera exemplars i modèlics—, que escrivissin dues cartes, una a l’avantpassat o bé a la persona estudiada corresponent; l’altra, depenent de cada cas, a descendents, als joves o bé a estudiosos d’una altra generació. Amb el desenvolupament del llibre, aquesta idea inicial, com podrà veure el lector, ha anat prenent formes diverses, que hem adaptat i que l’han enriquit. En aquest volum, doncs, hem apostat pel gènere epistolar, que té un reconegut prestigi i una llarga tradició en el món literari.
Quins són els objectius del volum?
El volum té quatre grans objectius. El primer, una voluntat clarament didàctica, divulgativa, pedagògica: donar a conèixer personalitats d’arreu dels Països Catalans/ països de parla catalana, que pertanyen a diferents camps professionals, i valorar la seva figura i l’obra. I, d’acord amb això, hem volgut que en el seu conjunt s’hi reflectís un tarannà i un to constructius.
El segon objectiu és transmetre confiança, esperança i positivitat vers el futur de la llengua, la cultura i el país.
El tercer objectiu busca canalitzar i fer visibles complicitats, connexions, lligams… que hi ha entre els diferents pobles de parla catalana, començant pel que és el seu eix vertebrador: la llengua, un dels temes que centra el llibre.
I el quart. El llibre vol contribuir a fer visibles, així mateix, unes dones la tasca i la determinació de les quals va ser molt important per a la igualtat de drets i per al reconeixement social que ha assolit la dona en les darreres dècades. Són persones que van haver de fer front a moltes dificultats i incomprensions, però que van sembrar unes llavors que, encara avui, continuen donant bons fruits: Caterina Albert, Maria Àngels Anglada, Conxita Badia, Mari Pepa Colomer, Dolors Condom, Aina Moll, Simona Gay, Carme Karr, Maria Elena Maseras, Aina Moll, Montserrat Pino, Teresa Rovira, Maria Rúbies…
Quins referents diria que presenta aquesta nova publicació?
Tot i que les persones que han motivat cada una de les cartes provenen d’arreu dels països de parla catalana, cal dir que algunes d’elles han viscut una temporada llarga de la seva vida a l’estranger (Conxita Badia, Narcís Bonet, Mari Pepa Colomer, Joan Oró, Josep Pallach, Maties Palau, Joaquim Vayreda… i que, per tant, hi han dut a terme una part ben important de la seva obra).
Cal dir també que apareixen en anglès, tal com van ser escrites (amb la corresponent traducció al català), les cartes de Montserrat Carreras Colomer (a la seva mare, Mari Pepa Colomer) i Helena Oró (al seu pare, Joan Oró). Ambdues viuen a Anglaterra.
Si ens centram en les mateixes cartes, què pot esperar-ne el lector?
Les epístoles han estat escrites per persones diferents (*) , cosa que vol dir, necessàriament, edats, estils i tractaments ben diversos. No obstant això, les paraules qualitat i interès són coincidents en totes elles.
I indiscutiblement contenen uns ingredients que els donen allò que avui en dia és un requisit ben preuat: «valor afegit». Ens referim al fet que hi apareixen aspectes d’enorme vàlua, alguns dels quals són totalment desconeguts o poc coneguts, relacionats amb el personatge escollit. I, encara, aspectes anecdòtics i personals, la qual cosa les impregna d’una especial emoció i sensibilitat, que les fa més humanes, properes i profundes. I, molt important, el temps dilatat que hi ha entre l’emissor i el receptor dels textos ofereix al lector una perspectiva històrica formidable, que dona testimoni d’un període ple de moments molt emocionants i extraordinaris, com també molt complexos i difícils.
Pel que sabem, entre aquestes persones que han escrit les cartes n’hi ha que són menorquines. Ens podria donar alguns noms?
Sí, és clar. Pilar Arnau i Segarra, Miquel Àngel Limón i Pons, Miquel Maseras Bover, Dora Moll i Marquès, Anna Vilalta Vidal i Rita Vilalta Vidal.
A més, també hi ha alguns dels personatges receptors de la primera de les cartes que són menorquins. Com na M. Elena Maseras: el Dr. Miquel Maseras Bover escriu una carta a la seva tia besàvia, que va morir a Maó l’any 1905. I una segona carta als seus sis nets. En Francesc de Borja Moll: Dora Moll li escriu una carta al seu pare. N’Aina Moll i Marquès: la professora Pilar Arnau i Segarra escriu una carta a n’Aina Moll, de qui és la biògrafa. En Tomàs Vidal Bendito: n’Anna i na Rita Vilalata Vidal escriuen les cartes al seu avi. I, finalment, en Josep Miquel Vidal Hernández: Miquel Àngel Limón, estudiós de Vidal Hernández, li escriu una carta. La segona, “a un jove físic (imaginari) a compte de la figura de Josep M. Vidal”.
Han hagut de seguir alguns criteris els participants?
Sí, ha calgut agafar diferents criteris, com ara que els ascendents no hagin nascut gaire més enrere dels anys cinquanta del segle XIX (Jacint Verdaguer, que nasqué el 1845, és el primer de tots des del punt de vista cronològic), que hi hagués personalitats d’arreu de tots i cadascun dels Països Catalans i que pertanyessin a camps professionals diferents (arquitectes, escriptors, filòlegs, investigadors, metges, músics, pedagogs, lingüistes, pintors, escultors, historiadors, científics, emprenedors / empresaris…).
Hi ha, a més, una informació que, n’estem convençuts, el lector agrairà i que complementa el personatge que motiva la realització de les cartes. A l’inici de cada capítol hi ha unes pinzellades biogràfiques que pretenen situar el personatge homenatjat. També n’hi ha unes altres que situen la persona, o bé les persones, que han escrit les diferents cartes i aquelles a qui les han adreçades. Quant a les persones receptores de les missives, hem convingut a posar el lloc i l’any de naixement als especialistes, però no pas als descendents, el nombre dels quals, en alguns casos, és molt nombrós.
Les cartes estan datades des del setembre de 2019, que és quan s’inicià el projecte, fins al febrer de 2022, que és quan se’n recollí l’última. La cocció a foc lent sempre dona bons resultats. Tot necessita el seu temps i el seu curs. Moltes altres persones podien haver format part de la tria, certament, però la grandesa de les que hi apareixen és indiscutible.
Recordar algú que s’ha estimat i que s’ha admirat és bo, i recordar coralment aquells que ens han precedit, aquells que ens han ensenyat, ens fa sentir que pertanyem a alguna cosa que perdurarà, ens fa sentir baules d’una cadena que no volem que es trenqui.
Citació a l’inici del volum de la llatinista Mariàngela Villalonga.
