Eduard Riudavets / Ciutadella – De bon principi ja us vull dir que escriure la ressenya d’aquesta setmana m’ha resultat més dificultós del que és habitual. La novel·la m’ha fascinat, l’he llegida d’una tirada absolutament immergit en el relat, he captat el missatge… I així i tot, no sé ben bé com explicar-vos el que he llegit. Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet, trenca tots els motlles.
Aleshores, anem per pams i comencem per l’argument.
El Futur Folklorista i el Futur Revolucionari en van fer amics en una escola de ball, tot i que a ells no els preocupava gens aprendre’n. De fet, només els interessa els contes populars (i les cançons, i els jocs…) i se’n fan uns grans experts. Tanmateix, un canvi de règim alterarà el destí de tota la societat i, és clar, el d’ells dos.
Com estic segur que amb aquesta sinopsi no n’hi ha a bastament per explicar-vos el motiu perquè he quedat meravellat amb la novel·la, em permetreu que empri les paraules de la mateixa autora.
“M’interessen les històries: com neixen, com s’expliquen, com evolucionen, com es propaguen, com coincideixen… M’interessen també les estratègies que troben els éssers humans per aconseguir dur una vida normal en sistemes polítics opressius. Aquesta novel·la és la manera que he trobat d’unir aquests dos interessos.”
Efectivament, pot semblar gairebé impossible, però les dues temàtiques s’entrellacen amb tanta perfecció que arriba un moment en què són indestriables. Un conte popular esdevé explicació de la dura realitat política, les massacres d’una dictadura sanguinària es reflecteixen en un seguit de cançons…
Es pot elucubrar sobre el país on es desenvolupen els fets, pots trobar similituds i coincidències, fins i tot he llegit una crítica que n’assenyala un amb rotunditat. En la meva opinió, tant fa. En tota la narració gairebé no hi apareixen noms propis -la ciutat romanesa de Timisoara i el folklorista estatunidenc Stith Thompson són de les poques excepcions- i en conseqüència una volguda boirina l’embolcalla. En la meva humil opinió, això li confereix universalitat. A qualsevol lloc i a qualsevol època hi podem trobar opressió i rebel·lia, injustícia i reivindicació. La crueltat de molts contes populars, transmesos oralment de generació en generació, reflecteix aquesta dissortada constant al llarg dels segles.
“La violència l’havia llegit, els contes del seu país n’estaven plens, però mai l’havia vist ni de lluny ni de prop.”
Per altra part, la mateixa estructura de la novel·la, amb salts avant i enrere en el temps i amb dues històries lligades entre si, però en períodes diferents, ens força a viure-la amb inquietud, amb el desassossec que provoca no saber-ne les claus per interpretar-la. De qualque manera, per a mi, aquest n’és un tret fonamental, no hi ha explicacions prèvies, ens trobem els fets i quan pertoca en sabem les causes. Res grinyola, res hi sobra i res hi manca. Un engranatge narratiu perfecte.
Tinc ara, al meu costat, la Morfologia del conte de Vladimir Propp, m’ha vingut de gust fullejar-lo després d’anys de tenir-lo oblidat, rellegir el que explica sobre les funcions i rols dels personatges. No us esvereu, no pretenc ara traçar cap mena de paral·lelisme, simplement volia recordar què en diu sobre la prohibició i la transgressió. Us assegur que quan esteu llegint, com esper que fareu, Una història és una pedra llançada al riu ho entendreu.
He de cloure la ressenya. No puc afegir-hi gairebé res. Potser només un parell de frases:
“És un dels pocs contes de la nostra tradició en què no apareix l’escarment. Ens ve a dir que fins i tot quan ho donem tot per perdut hi pot haver un canvi.”
