Eduard Riudavets / Ciutadella – En un post que vaig penjar a les xarxes, tot just havent acabat de llegir la novel·la, vaig escriure: Em sent com si hagués assistit a la dissecció d’una vida. No exagerava. És exactament així. Materials de construcció, d’Eider Rodríguez, amb un estil tan esmolat com trencador, ens retrata la vida d’una persona, en aquest cas un pare, i com aquesta marca i condiciona a tots els que l’envolten.
Anem al resum de l’argument. Un home reposa en un llit d’hospital després d’haver patit un ictus. Una dona l’observa, corpresa, des d’una distància que no sap com desfer, mentre es comença a qüestionar els fonaments sobre els quals s’ha construït la identitat. Els sentiments, llavors, es debaten entre la tendresa i el ressentiment cap a la figura d’un pare alcohòlic i imperfecte però alhora extremadament humà.
Malgrat que podria semblar que estem al davant d’una novel·la sobre la pèrdua, sobre el dol, no és exactament així. Més aviat tracta de la incomunicació, de la paràlisi emocional, del solc que a poc a poc ha esdevingut un enorme barranc infranquejable.
“Em pregunto què és el que veu quan es desperta de cada Gran Borratxera. Marguerite Duras es va adonar que la seva mare i el seu germà havien mort. M’agradaria saber si el meu pare s’ha adonat d’alguna cosa que no volia saber. Llàstima que no siguem capaços de parlar.”
El pare, l’empresa familiar de venda de materials de construcció, els avis, la relació amb la mare, les vacances, el barri… per sobre de tot hi plana l’alcoholisme. I és tot cercant-ne les causes com la protagonista s’analitza a si mateixa. I, potser sorprenentment, alhora indaga sobre el llenguatge. L’eusquera que parlen avis i nets, però no els pares, els matisos que incorpora o elimina la traducció d’una paraula, l’expressió dels sentiments en diferents llengües. Tot un grapat d’elements que aporten noves dimensions a la narració. I de rerefons, explícit però en absolut definitori, el conflicte basc.
Tal volta un dels aspectes de la novel·la que més m’ha sobtat és com els detalls, els gestos, els senzills quefers quotidians, les converses aparentment insubstancials i els silencis, sobretot els silencis, fan tangibles, gairebé físicament, el dolor, la vergonya, la ràbia, l’aparent insensibilitat, el penediment, l’enyor… És quasi màgic el que ens pot evocar una tassa de cacau, una sopa d’all o les rajoles d’un bany.
“Te’n tornaves al llit tan bon punt posaves a taula la llet amb cacau i el suc de taronja, encara de nit. Jo esmorzava sola sota la llum de la campana extractora, una petita escletxa de vida que s’obria en la foscor.”
Si més no, enmig d’un oceà de confusió, s’albira un camí de sortida. L’escriptura es converteix en l’únic mitjà per reunir les peces disperses, exorcitzar els fantasmes, acceptar i acceptar-se.
“Es tractava de desclassar-me a còpia de llegir i escriure, però el que no esperava era que, a través d’aquell exercici, prendria consciència del que soc i del que som, i que precisament la veritat arribaria de la mà de la bellesa.”
Materials de construcció és un llibre intens, a vegades dur, però sobretot profundament honest. Ni amaga ni endolceix, testifica. De qualque manera un paràgraf ens ho explica.
“No me n’havia adonat. En eusquera la paraula isiltzen (‘callant’) porta a dins la paraula (h)iltzen (‘morint’). Tothom carrega històries alienes sense adonar-se’n.”
