La Paula té quaranta anys, és neonatòloga i està viva. Quan una revelació i una pèrdua sobtada la porten a submergir-se en ella mateixa, emprèn un camí que l’endinsarà en la ràbia, la por, el desig i la reconstrucció personal, i que li despertarà l’instint de supervivència. Desorientada, s’haurà d’enfrontar fins i tot a ella mateixa per reorganitzar una geografia emocional que sent extingida.
Vet aquí el resum de l’argument d’Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols que he traslladat directament de la portada de la novel·la. Però, abans de seguir amb aquesta ressenya, vull deixar clar que és una obra que no deixa indiferent. A mi –ho he de confessar- m’ha trasbalsat. La mort, el dolor, la soledat, la manca d’horitzons, la depressió…són elements que omplen la novel·la, però també, sortosament, el renaixement i la superació.
Fa un parell de mesos, en una estada a Barcelona, assegut a un bar del carrer Rogent, al barri del Clot, vaig llegir una entrevista a l’autora. Tenia ja el llibre a casa però encara no l’havia encetat. He guardat el retall del diari, em permetreu llavors que, en part, ara el reprodueixi:
“La mort és un tabú. Hi passem de puntetes per sobre. És normal que ens aferrem a la cara amable de la vida perquè seria molt trist viure pensant que morirem. No en parlem per por d’atraure-la. Però quan una mort és a deshora, quan no toca morir –“la mort que no avisa”, l’anomena Paula– aquest tabú és més evident perquè la gent t’arrossega a una pretesa normalitat que per a tu no existeix, que estiguis bé, a recuperar la teva vida. No sabem fer-li un lloc al dolor en la nostra societat.”
La mort, sí. Aprendre a parlar amb les plantesens parla de la mort, però també de la vida. De la manera com la vivim, dels vels que ens posem sobre els ulls, de la mentida, de la por a enfrontar la veritat, de l’autoengany…
Al final la mort ens desvetlla la vida, la mort que”s’assembla a la primavera”, la mort que “repara tot allò que és irreparable, és irreversible i ho tergiversa tot”.
Marta Orriols ens porta de la mà en un viatge dur i profund, ens aboca a gestionar el dol, ens fa viure la pèrdua, ens manté immergits en la desorientació que segueix al cop sobtat, ens permet viure, mitjançant la Paula, tot el dolor d’aquesta mort que no avisa.
Una novel·la impressionant que resol, amb una enorme delicadesa però sense mentides falsament pietoses, una història dramàtica sense caure en subterfugis ni solucions ensucrades. Tots coneixem la pèrdua, i qui no la conegui la coneixerà, i sabem que les paraules que l’acompanyen són sovint un esperó i no un conhort. No hi pot haver res d’amable en allò que mai serà amable. Marta Orriols no ens enganya.
“…hi ha alguna cosa trista i vagament menyspreable quan l’amor s’apaga però res de semblant a la derrota aniquilant de la mort. Creiem que la tenim domesticada amb rituals, dols, símbols, colors, però ella és salvatge i lliure. És ella la que sempre mana. La mort mana a la vida i mai a l’inrevés”.
Però saber la veritat no és, no ha de ser, sinònim de desesperació. Cal seguir, es pot seguir. Un matí nou és possible. Aprendre a parlar amb les plantesno ens deixa dins el pou.
“…des del dia de l’accident penso en l’abans i en el després de la meva vida com la Gran Barrera de Corall, l’escull de corall més gran del món…m’esforço per imaginar-me la barrera de corall, per omplir-la de peixos de colors i estrelles de mar, i convertir-la en un equador de vida.
Quan la mort deixa de pertànyer als altres és necessari fer-li un lloc a l’altra banda de l’escull…”
En això estem, tots. Més hàbils o més maldestres fem per travessar l’escull, per fer-nos lloc a l’altre costat d’aquesta barrera que a tots ens arriba, prest o tard a tots ens arriba.
