Eduard Riudavets / Ciutadella –Una plaça. Uns veïns. Un crim. Vet aquí els tres elements bàsics d’aquesta novel·la, una història negra tan diferent com engrescadora.
Fixem-nos en l’argument. Un noi assassina una noia al mig de la plaça davant d’un munt d’espectadors. Una altra mort fruit de la violència de gènere, però tothom creu saber com i per què aquella parella ha acabat així.
El plantejament és absolutament innovador. Des d’un principi sabem qui és la víctima i coneixem l’assassí. No hi ha lloc, llavors, per a la investigació criminal. Rosana Andreu fa saltar pels aires una de les convencions del gènere. I amb excel·lents resultats, per cert. Perquè, aleshores, el que hi resta és la gent, tots els personatges que d’una manera o l’altra han interactuat amb la parella.
Vet aquí el gran encert de la novel·la. Se’ns revela un microcosmos. Cada personatge reacciona davant el crim a partir de les seves vivències. Aleshores, arran de l’assassinat se’n posen davant els ulls les il·lusions i les ferides, les mancances i ambicions, les frustracions i mentides.
El símil és molt gastat, però ara no em passa d’altre pel cap, l’assassinat ve a ser com una pedra llançada a un bassal d’aigües calmes. Tot ho remou.
Potser ara en faré un gra massa; tanmateix, és la veritat. Tot llegint Una taca de sang he recordat novel·les d’autors, com ara Vasco Pratolini o Naguib Mahfouz, en què una barriada i els veïns que l’habiten en són els protagonistes. Així i tot, ara no ens trobem a la florentina Via del Corno o a un barri cairota, l’escenari és Can Manyer, a una vila catalana innominada.
Així, passa a passa, anem coneixent la vida de cada un dels personatges, i això comporta primer la intriga, després el desassossec i finalment una creixent tensió. Què pot passar? Què succeirà? No és la resolució del crim el que ens aporta aquests interrogants, són els sentiments i les accions dels veïns, a partir de les seves diferents trajectòries vitals, les que generen a sensació d’intranquil·litat pròpia del gènere negre.
Per altra part, l’autora posa el focus sobre la violència masclista. No és debades. Hi trobem totes les respostes. Des de la indignació més contundent a la culpabilització de la víctima, des del dolor més empàtic al covard mirar cap a una altra banda. La plaça Caterina Albert esdevé un reflex de la nostra societat, talment.
De fet, potser el més dur, i alhora tan real, és que tots els veïns veien d’una manera o l’altra el que estava passant i que no acabaria bé, i així … “Tothom ho deia, però ningú havia fet res.”
He parlat molt dels personatges. Són fonamentals en aquesta novel·la coral, on només la Blanca – la fruitera- té alguns moments de solista, perquè si no estiguessin ben resolts, la trama s’ensorraria. I, ans al contrari, aguanta perfectament, perquè tots ells són versemblants, pensen, parlen i actuen coherentment amb el que són.
Des de la jove que procura amagar els seus intensos desitjos sexuals a la funcionària que els emmascara sota una façana de respectabilitat, tot passant per l’immigrant que a còpia de molt treball va bastint una nova vida, pel vell xaruc que empaita dones o per la dona amargada que fa de la maledicència una vàlvula d’escapament, tots ells són el que poden ser.
Si més no, també cal dir-ho, la pulsió sexual, en el present o en el passat, té molt a veure amb la personalitat que han desenvolupat. Com també hi tenen molt a veure les relacions de dependència, els rols de gènere que la societat estimula, la perpetuació d’esquemes de pensament i estructures de poder que pretenen convertir les dones en una mena de possessió obedient…
En definitiva, una molt, molt bona novel·la que cal llegir.
