Raymonde Calbo / Felanitx – La tardor sembla una època més plàcida on retrobar la rutina i una relativa calma desprès d’un estiu més xafogós i massificat que mai. És l’hora propicia per reflexionar sobre una situació que em preocupa sobretot per l’esdevenir d’aquest planeta i en concret el d’aquestes illes.
Crec que serà molt difícil sortir de la monocultura turística si no es poden evitar els excessos, que provoquen una massificació molt incòmoda sobretot per als residents. Però la nostàlgia d’un temps passat no pot lluitar contra l’èxit de la democratització dels viatges que ha fet del turisme una industria pròspera i creadora de molts de llocs de feina a nivell mundial. Amb la pandèmia va veure’s ben clar.
Des de molts d’àmbits es proposen solucions restrictives però com s’ha de fer per a què hi hagi menys turistes si de cada dia hi ha més gent que vol, i pot, evadir-se per descobrir nous horitzons? Cada un de nosaltres també vol poder gaudir del que ens ofereix el món i ara amb més facilitats : mitjans de transport “low Cost”, ofertes de tota mena i facilitats de pagaments. Voler reconstruir un món d’ahir és del tot irreal.
En general la gent no està d’acord amb l’aplicació de polítiques restrictives però seria convenient plantejar-nos la necessitat de canviar una manera de viure que s’està demostrant insostenible. El consum desorbitat està condemnant el nostre planeta a una degradació de cada dia més palpable i el de la indústria turística n’és un dels actors importants avui en dia. Un temps, l’oci només estava reservat a les classes benestants que avui dia tenen dificultats per tenir el privilegi de descobrir recons que encara queden per trepitjar. L’Everest i tot està massificat i contaminat per tota classe de residus
Jo crec que no es farà un salt enrere enderrocant estacions d’esquí com a la regió de ca meva a França, hotels o una part d’aeroports com ho proposen inconscientment turistes que paradoxalment empren, amb molta freqüència, totes aquestes instal·lacions o mitjans per satisfer els seus desitjos d’evasió.
Segurament el turisme de demà consistirà en menys avions, menys vaixells a les ciutats portuàries, cotxes menys contaminants però seguirà sent sempre de cada dia més gent que voldrà anar de vacances lluny de ca seva per veure natura , museus, anar a restaurants, fer senderisme etc… La gent necessita oci: caminar, moure’s, divertir-se, gaudir de la gastronomia forana , ballar, descobrir, compartir; desitjos que continuaran animant la industria turística.
Avui per ventura estic una mica pessimista pel què fa al futur però és el que m’ha vengut al cap després d’un estiu molt pesat i de la lectura d’articles d’assagistes per a mi utòpics que proposen la reconstrucció d’un món ja esbucat i per molt que somiïn ja no tornarà. Sort que ens queda la nostàlgia ai las! -cosa de vell- d’un passat sovint idealitzat perquè malgrat tot, les condicions de vida d’avui al nostre entorn són molt més confortables i igualitàries.
